Buscar este blog

viernes, 31 de diciembre de 2010

CUENTO DE NO NAVIDAD

                                                          Ref : el público.             

                                        a las princesas que no salen en los cuentos


Miguel Morey en su libro " Pequeñas doctrinas de la soledad" tiene una carta a una princesa que hoy encontre comentada en un bloc de una compañera de filosofia. Me pareció muy sugerente. Y recorde de nuevo algunos de sus fragmentos :






"Princesa,

Pronto, muy pronto vais a tomar posesión de vuestro reino. Y qué mas quisiera yo que poder contaros los secretos de las tierras y las gentes que habitan ese reino. Deciros , por ejemplo , cuán ásperos , cuán feroces pueden llegar a ser sus inviernos, y qué dulces las mañanas de verano.Avisaros también de que el sol hay veces que sale a medianoche. Y que el corazón existe, que uno puede -debe- llegar a estar en paz con él sin necesidad de volverse ciego, sordo y mudo ante todo el peso del mundo.
Quisiera contaros , poder contaros. Pero en realidad , ¿qué sé yo? Vuestro reino es vuestro tiempo, sólo vuestro. Vais a reinar un tiempo en el que nunca ha reinado nadie. Un tiempo  difícil , porque es nuevo. nadie lo ha vivido nunca . Y sin embargo , no debéis alarmaros en exceso : más o menos es lo que nos està pasando , lo que nos ha pasado a todos. (....)
Entiendo que el peso del mundo invita a volverse ciego, sordo y mudo. Por doquier llueven avisos de que éstos son tiempos cada vez más difíciles. Cada día mueren cien mil personas de hambre, sólo de hambre , en este planeta. Los dineros que países civilizados en comida para perros bastarían para salvarlos. Yo de estas no entiendo , sólo soy un hombre de letras. Puedo entender, sí, que los ricos y los poderosos , los que nos gobiernan , no tengan escrúpulo alguno
en destruir tierras y gentes para acrecentar sus lucros....(...) Pero lo que no entiendo es que hayan convertido el lenguaje en un desierto de estupidez y brutalidad........."

Alguien había escrito algo parecido .............


" Se fue la princesa de los ojos tristes , la de la quebradiza suerte, la de la frágil sonrisa. Adiós, pequeña mariposa : el viento rasgó tus alas, pero yo te amo, porque tu nombre sigue siendo libertad ................." 

jueves, 30 de diciembre de 2010

ELLE S'APPELAIT SARAH . LA VERITAT TÉ UN PREU.







Pelicula de cine por Filmtrailer.com


 
              Ahir vaig assistir a la preestrena de la pel·lícula "La clau de Sarah" traduida al català amb aquest títol que difereix considerablement de l'original en francés. La pel·lícula consegueix molts encerts especialment la manera com tracta el tema. La Shoah o l'holocaust jueu ha tingut moltes lectures al llarg dels anys i dins del cinema amb pel·lícules com : "Sin Destino" sobre la novel·la de I. Kertész  " La Zona Gris" de Tim Blake Nelson  "El Hundimiento" de Oliver  Hirschbiegel " La lista de Schlinder" de Spielberg  "Europa,Europa" " El último tren a Austzwitz" "El niño del pijama de rayas" " Malditos Bastardos" dwe Tarantino " Hitler o el reinado del mal" " El pianista" de Polansky  "Sphopie Scholl" de Júlia Jentszch ... Però com sempre parlar sobre aquesta qüestió ens pot plantejar molts interrogants a nivell personal i col·lectiu :
  1. Quina és la millor manera per enfocar l'horror i la tragèdia humana de l'extermini massiu jueu ?
  2.  Com s'explica les causes que porten a l'anomenada solució final del poble jueu per part del nazisme?
  3.  Quins són els continguts explícits que parlan de la barbàrie i amb quina dignitat ho tracten?

martes, 28 de diciembre de 2010

TRISTEZA


Nadie
o casi nadie
se muestra
Alguien
o casi alguien
se manifiesta

Y la tristeza aumenta como más y más
sin dejar ni un instante de respirar
presente , permanente , obligada a estar.

Ninguno
o casi ninguno
opina de lo que no sabe
y sin hablar lo viene diciendo todo.
Todos
o casi todos
se disfrazan de mentirijillas para emborracharse en días de ocio o olvidar las penas en una noche.

Tristeza que amenaza  con agarrar el corazón
desgarrar el sentido de lo innombrable y quedar ausente..
perdida, 
 escrita en la pared ...
con tres silabas su nombre ....

Puedes con todo y con nadie
con la vida con la tarde con el amanecer
y sin ser tristeza te escondes en la mirada ,
de nuevo en la palabra
en el gesto
en el ayer , hoy , mañana ...

Tristeza ..gran-mucha-mayor-absoluta-infinita-inmensa-...
negra por supuesto como tristeza
de luto como siempre
negra tristeza como casi eterna hasta el día que te mueras

No abandones la oscura mancha que tu ropa lleva
ni el silencio de la noche
cuando se escucha tu propio llanto tristeza....


sábado, 25 de diciembre de 2010

¿QUÉ MIRADAS DEBERÍAMOS TENER ?

Sorprende que los regalos no se hayan acabado en estos tiempos de crisis. El poeta Salvat-Papasseit en uno de los poemas más tristes para estas fechas nos hablaba de este dejar de tener nada para comer encima de la mesa. Hoy el banco de los alimentos parece más que nunca necesario .....Y entre el carácter religioso y el carácter profano de nuestras miradas hacía donde dirigimos nuestra percepción , nuestra comprensión, ... En el antiguo testamento hay uno de los libros más interesantes escritos : el Eclesiastes donde se habla que el tiempo lo dedicamos para cada cosa de manera diferente, y que adquirir esta sabiduría permite entender muchas cosas ... puede que no sea lo mismo mirar hacia fuera que hacia dentro de uno mismo .. digo y pienso.

jueves, 23 de diciembre de 2010

Y si todo no fuera tan fácil .





Su nombre lo supe antes de ayer ; Emmanuel . Su apellido un nombre de cava francés. Su edad 78. Des del 2006 vivia en la calle a la intemperie noche y día. Cada mañana me entregaba el periódico y me decía hoy no hay nada de filosofía. Un día me encontró buscando plumas de las cotorras por las aceras y pronto me dijo tengo una bolsa llena de plumas. Cuando marché a Mauthausen me dijo que tenía un libro para mí : K.L Reich. ....Ahora ya no está se lo llevaron hace 6 dias al hospital .... no recuerda a nada ni a nadie no sabe donde está... lo encontraron exhausto , llevaba sin comer varios días ...nada ni nadie lo sabe....
Y si todo no fuera tan fácil ...me pregunto por este hombre amable, simpático que cada mañana me saluda desde su banco con su montón de cosas, sus papeles su ropa su carro lleno de toda su vida , la de ahora... Y si todo no fuera tan fácil para este hombre que vive a su edad en la calle.. Lo han ido echando de los lugares de refugio en la calle : el portal de más abajo, el parque de delante, el banco de enfrente, ....ahora vivía en un almacén que alguien le abría de noche y allí se lo encontraron medio muerto de frio  y sin comer desde hacía varios días....  Sabe francés , inglés y alemán   sin embargo cuando hablamos de filosofía como un día que le regale un libro de Gadamer sobre el sentido de la existencia   , me pareció lúcido y inteligente.... Y si todo no fuera tan fácil seguramente nadie en tiempos de crisis compraría tanta falsa felicidad, ni compraría tanto odio, ni tanta verborrea política, ni humo, ni violencia ....ni nada que se pueda comprar y vender .... Y si todo no fuera tan fácil seguramente ya no estaríamos orgullosos de este mundo ausente cada vez más del bienestar social de las clases trabajadoras .

martes, 21 de diciembre de 2010

APRENDER DE COMO SE APRENDE ...MIRADA EMANCIPADA.

El cartel reproduce  una consigna teológica , política, filosófica , pedagógica  en la pared de la iglesia de Coimbra ( Portugal) que no resulta nada fácil de traducir. ¿Quién es  ese E.T ?  y ¿Quienes son los esiritos?
Jacques Ranciere en su libro "El reparto de lo sensible" expone la idea de la vinculación entre prácticas políticas y prácticas estéticas. Eso viene muy bien para la fotografia que pretendo analizar.¿Qué significado existe en la política de la imagen?  El muro, la pared, las escaleras , la ubicación del mensaje en el entorno, la incomprensión de su significante , ....... Aprendamos juntos .Jacques Rancière en otro libro que lleva por título "El espectador emancipado " escribe sobre la idea de "imagen pensativa" . Podría ser esta imagen que presento algo que permite que nosotros como seres pensativos nos detengamos a pensar para detener nuestros pensamientos. La imagen no piensa puesto que quien piensa somos nosotros frente a ella por eso como seres pensativos adoptamos una actitud activa y pasiva. La fotografía precisamente ofrece y ejemplifica muy bien esta indeterminación : la imagen és una reproducción de algo real (sea objeto o concepto) y expresa también una determinada parte del propio proceso estético artístico. El fotógrafo -en este caso yo mismo- pongo mi mirada hacia el objeto movido por el instante y por la reflexión que este me produce. El paradigma artístico que el cine y la fotografía expresan -ya señalado por el excelente libro de Walter Benjamin - reproduce esa imagen mecánica que permite romper con la sublimación , religiosa  y artística, de la obra única .Eso significa que la imagen existe gracias a la relación que mantiene con otras imágenes o con textos. ¿Quienes son los textos de nuestra imagen ? En la última muestra en el CCB de la World Press Photo 2010 se explicita muy bien creo en mi opinión esta idea que Rancière sostiene. La relación fotografia y realidad de nuestro ejemplo debe responder a un determinado momento donde la conciencia tiene su protagonismo y quiere proponer una determinada mirada hacia la realidad. ¿Qué detiene al fotógrafo a disparar su cámara frente a un muro de piedra que tiene escrito : BLIBLIA ESCRITA POR E.T + ESIRÏTOS  MUITO MAUS ?
Arte o Producción Política queda presente en esta imagen que nos hace pensar. Hay pues una estética política en el arte de la fotografia que compromete a  fotógrafo y espectador con su mirada. Sin embargo en nuestra imagen interviene también la palabra como escritura como texto cosa que determina la forma artística. Las palabras escritas en el muro hablan pero tambien son mudas . Sugieren pero sin un hablar sonoro hacía el exterior. Los signos pintados reproducen en la palabra la política de las ideas que sigue su lógica propia ...  Alguien recuerda los muros del mayo de 1968 en Paris ? Iconografia y tipografía se fusionan para entrelazar imagen y palabra... ¿Qué vemos visible? ¿Qué interpretamos como decible? Platón aparece como el elemento sensible que capta el ojo y el elemento inteligible que capta la razón. 
Nuestro ejercicio llega a su fin ... nuestras preguntas han sugerido y han despertado ese aprendizaje interior que como espectadores del mundo realizamos cada dia a dario... Significado y significante coinciden en nosotros...Cada cual se responde, cada cual se lo piensa, cada cual de lo sensible hace política de autogobierno, .......

domingo, 19 de diciembre de 2010

LA PASIÓN ROMÁNTICA . FREDÉRIC CHOPIN




    

 

                                             Chopin Concierto para piano y orquesta número 1 en mi menor .movimiento2

viernes, 17 de diciembre de 2010

L'ULTIM PAS DE LA RAÓ ÉS RECONÈIXER QUE HI HA INFINITES COSES QUE LA SUPEREN . BLAISE PASCAL.


Enguany sóc també professor de ciències socials i història a segon d'Eso. El segon curs centra la història en l'Edat Mitjana. Experimento amb els nois i noies que entusiasmats veuen en les novetats motiu d'alegria i emoció. Els ordinadors com una joguina perfecte per sonmiar ..... i aprendre. Però més enllà de les hormones i feromones que desprenen i a vegades -haig de reconèixer- m'esgoten, fa que també aprengui amb ells història. 
Ara estem parlant de la baixa edat mitjana on la crisi apareix amb rostre : la peste negra o bubònica. Pensem entre tots que al segle XIV i XV amb un nou estil artístic naixent com és el gòtic majestuòs amb les seves llargues torres i vitralls lluminosos resulta força curiòs que la fam i la mort acompanyin aquest moment. La burgesia sembla que nascuda del comerç i mercadeig ha revolucionat les ciutats medievals i ha permés iniciar un procès perquè fins ara els poderosos començin a veure amenaçats els seus privilegis. En el segle XVIII l'esclat de la revolució vindrà precisament liderat per aquesta nova classe social.
Pensem que avui també estem en crisi però ara la fam no sembla ser important a primera vista. Un dels nois comenta que el seu pare està a l'atur i que el seu germà gran també ... Sento com aquest fet avui forma part de la societat del benestar que sembla amenaçada. El retall de les pensions, la disminució dels sous o salaris , el sistema que es va imposant de copagament en sanitat i educació amb les escoles concertades , la privatització de moltes entitats públiques que està per caure aviat, ..... fa pensar en la pèrdua del poder de les classes burgeses treballadores. Sembla que les classes mitjanes amb la crisi han vist la pèrdua del seu benestar social i dels drets que s'havien conseguit. I aixo fa pensar novament en la història. De nou hi ha dues classes que es troben a l'extrem : les riques que amb la crisi consumeixen més que mai amb ostentació d'un luxe descarat i insultant els esportius, els abrics de pells, els iots , els rolex d'or, els seus habitatges majestuosos presentats sense pudor en programes televisius  i les pobres que demanen caritat, que s'apropen als contenidors de nit dels supermercats, que viuen al carrer, que s'alimenten del banc dels aliments, que demanen subsidis i ajuts, que viuen en pisets de 40 m2, que porten roba de fa anys, que ...  I entre aquestes dos extrems la classe mitja aburgesada que baixa el cap i paga religiosament les quotes de les hipotèques, que  sempre diu a quasi tot que si, que no renuncia al consum en qualsevol data, que suspira en els temps passats, que mira enrera amb melangia....I si es fes una marató per aquesta crisi ?  

viernes, 10 de diciembre de 2010

EL PROJECTE 1X1 .






Una història de mentida

Feia temps que els nois i noies de l'institut esperaven la seva joguina. Tot iniciat el curs els tutors i tutores com també la direcció del centre havien anunciat la crònica d'un naixement esperat: els portàtils. Els mesos han anat passant i el nerviosisme incrementava un estat d'ansietat i excitació  entre els més menuts. Les preguntes freqüents tot intervenint dins la classe per poder treure una mica d'informació privilegiada sovintejaven cada dia. No era per més. La directora del centre el curs anterior dins una comissió pedagògica ens havia anunciat que una cosa ens assegurava : el manteniment de l'ordre i la disciplina i en segon lloc que no podíem quedar a la cuneta dels centres que no  participaven de les noves tecnologies. Amb aquesta gran esperança de controlar la disciplina i garantir la gestió d'aula els caps de departament vam decidir participar tot esperant que per fi venien temps millors. Fins aleshores algunes iniciatives per dinamitzar aquestes noves tecnologies només havien arribat a uns pocs que participaven penjant articles a la web del nostre centre així com experimentant amb espais col·laboratius com la webcollab o el moodle. La participació en forum de debat en els sectors professorat o alumnat  ha estat escassa però tampoc amb gaire interès per promoure el correu en xarxa i per grups de discussió o bé les enquestes valoratives. En aquest sentit coincideix plenament el perfil de l'article del nostre cap d'estudis que va fer arribar sobre els  nadius digitals i els immigrants digitals. L'article de Marc Prensky posa en evidència aquest salt entre el professorat i les noves TAC o TIC. 

miércoles, 8 de diciembre de 2010

LA CARRETERA : ON THE ROAD.


No era la primera vegada ni tampoc la darrera que reflexionava sobre el discurs que Cormar McCarthy feia en la seva novel·la La carretera. La novel·la va ser premi puliltzer 2007. Jo la vaig llegir en català en una traducció de Rosa Borrás i em va impresionar aleshores. Hi ha un doble discurs en off i en temps real que avança cap al final.


Tan se val.Quan et mors, és com si tothom es moris.Suposo que Déu sí que ho sabria . ¿Oi? No hi ha Déu i nosaltres som els seus profetes. ...fragment pàg 141. edicions 62.
L'element nihilista present dins una atmosfera apocal·lìptica al llarg de tot el recorregut on pare i fill intenten sobreviure a una hipotètica situació on les conseqüències del canvi climàtic han provocat un caos. L'espècie sembla avançar entre el dilema sempre permanent entre els bons i els dolents. El nen insisteix en aquesta identificació obsesiva al llarg de tot el camí. La metàfora del camí  i els caminants que marxen a la recerca del seu paradís personal els porta al llarg de tota la travesa a sortir a l'aventura o desventura. El to monocromàtic -marró- genera una mena de sensació de tempesta de sorra constant.... La desolació dels passatges on la vegetació escasa i la gran quantitat d'arbrada semblen voler  ofegar a l'espectador i sotmetre'l a una mena de buit existencial atrapa sense voler.
Tot cremat i pler de cendres com si fos un excel·lent retrat del passatge relatat per Nietzsche en "Axí parlà Zaratustra" quan el profeta tot caminant arriba a un paratge indescriptible on no hi reina ni un pulsim de vegetació ni cap bèstia. " El més lleig dels homes".....




La pel·lícula es troba en català i el fort protagonisme de Viggo Mortensen fa que el seu temps sigui curt...La relació pare-fill ofereix elements per reflexionar sobre la vida, la mort, i l'èser humà.. La dignitat humana ha portat a la barbàrie com el canibalisme i la antropofagia ofereixen una bona dieta a aquells que viuen en la desesperació. Existeix esperança quan es viu en la deseperança ? Voldria estar mort però ara no vull morir et tinc a tu... diu el pare al fill.



domingo, 28 de noviembre de 2010

SIMONE WEIL I LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE



Simone Weil va estudiar molt el pensament grec. La seva preocupació per traduir els clàssics la va portar a una idea que ens presenta la pensadora com una persona especial i diferent : 

"No resulta possible estimar i ser just més que si es coneix el domini de la força i  sap no respectar-se "

Aquesta expressió ens condueix al seu anàlisi del poema homèric La Il·líada. La força és la veritable raó que ens porta a dominar els altres, la força ens engalta i ens arremet tot llençant-nos contra la mentida , la falsedat, la ira, l'enveja, .... La força -sosté Weil - ens converteix quan l'exercim en menyspreables, en mesquins, en veritables homes-cosa doncs ens fa cadàvers .
La violència de gènere penso que té en aquesta idea la màxima expressió : aquesta voluntat de domini de l'altre diferent i divers. Rossana Cassigoli en el llibre "Pensar lo femenino" ens presenta la seva teoria feminista per analitzar les relacions entre femení i masculí. 

La primera idea que fa present que no tot lo femení és feminista resulta en afirmar que Hannah Arendt no era feminista però si era dona i pensava com a tal. Quin ha de ser el significat de la obra d'una filòsofa entre els filòsofs ?  Aquesta discusió que aquests dies és presenta en filolist  m'obliga a repensar aquest matis. Arendt no es defineix ni com a filòsofa ni com a professora de filosofia , fer una cosa així seria penòs. Resulta que és una dona pensant, activa i crítica amb la modernitat....
Però retornant a la idea que ens mou a escriure : aquesta dominació antropològica de l'androcentrisme històric fa avui visualitzar pocs  canvis establint criteris de coeducació dins la pedagogia acadèmica escolar. 

viernes, 26 de noviembre de 2010

UN DÍA DE FURIA ......


Votem al consell escolar i tothom es mira. Qui pringarà ?  Des de fa temps els consells escolars no representen res doncs no poden decidir res. Els profes decideixen optar per marcar tres noms dels qui han alçat la ma fent un exercici salvífic. Els herois no es coneixen entre ells quasi gens fins i tot un d'ells acaba d'aterrar i fa horari de tarda al centre però això no resulta cap impediment perquè tothom marqui la creueta del vot de conformitat. 
Em pregunto com el professorat arriba a aquests nivells de consens tan clars i meditats... Ningú ha remugat i en 25 minuts la votació ja està realitzada...  7 vots en blanc. 3 vots nuls (hi ha vota a l'Ernest) i 38 vots a favor de les tres candidatures úniques i exclussives. Quin èxit !!!!! 
Els Consells Escolars van nèixer aproximadament l'any 1986 quan jo treballava a primària i recordo que per molts va ser un motiu de goig. Poc a poc ha perdut credibilitat i poder ... primer era un organisme regulador, consultor, director per sobre de les direccions doncs tenia fins i tot la potestat de decidir aquell que es presentava. Avui no té cap valor ni per regular expedients, ni per consultar els projectes , ni per gestionar els recursos.... Però està clar que el vot blanc a un tipus de sistema educatiu que ara vol convertir les direccions en organismes de gestió empresarial podria haver estat un vot de reflexió.. En el sector alumnat he vist una gran participació amb propostes com no fer tants deures, tenir parquing al davant per aparcament, ....El de pares i mares amb poques propostes... Penso que estem allà on abans estavem tot just la mort del dictador....
Només s'afegeix a aquesta furia la tarja defectuosa que fa que no pugui disposar de diners...i ja ...la banca juga i sempre guanya . Treballo per no disposar en efectiu .....en fi quanta i quanta paciència ...

sábado, 20 de noviembre de 2010

Què és la filosofia ?



-
Què és la filosofia ?  La professora de català enviat un Power Point del resum de les 3 lliçons explicades.. És una bona professora doncs ha enviat per email a tot l'alumnat el seu PP per estudiar per l'examen de dilluns. Els nois i noies comenten a classe ja tenim el resum fet i només hem de empollar el PP de la profe. 
Estic una estona pensant i crec que l'adjectiu "bona" té aquí un significat determinat. És una bona professora perquè es preocupa per l'alumnat fent resums i enviant fora de l'horari escolar el Power Point. És bona professora perquè després d'explicar hores i hores a classe i demanar que no apuntin res doncs tot està en el llibre ella fa un resum que facilita l'estudi. Però i si el resum el fessin els alumnes i les alumnes seria el mateix ? I si en compte de demanar que escoltin i no apuntin i més tard resumir el que és essencial no determines o condiciones la seva mirada amb una essencialitat " prejutjada" seria el mateix ? 

Dimecres les paraules sobre la IV Mostra de Fotofilosofia tenen molt a veure amb això que pensava... i el motiu bàsicament és perquè segurament la filosofia és una mena d'escala per pujar, una escala per utilitzar, una escala per endreçar, una escala per ajudar a construir per ...ser crítics i reflexius, per pensar i per crear, per  generar per oferir , per donar i per rebre, per compartir i per ....

http://iespuig.org/jom3/index.php?option=com_content&view=article&id=123:iv-concurs-de-fotografia-filosofica-2010&catid=49:filosofia&Itemid=57

jueves, 11 de noviembre de 2010

Història de la filosofia ....les primeres proves,



                                         la mort interpretada per un alumne de l'IES Monzon.

http://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/index.html


Si mireu en el link superior trobem la confirmació del que sembla atemorir  a molts centres de secundària públics . Jo faig una demanda pública als meus alumnes per demanar desertar de  presentar-se a les proves de les PAU.

La informació que ahir es va donar sobre els resultats posen en entredit moltes coses tal com fa ja més de dos anys es constata: 


  1.  que qüestionar els correctors no és gaire bó ni beneficiòs per a ningú.
  2. que el pensament clàssic té un inmovilisme i una permanència que fa inqüestionable que la filosofia no es mogui mai d'aquest.
  3. que la coeducació en filosofia sembla oblidar-se i una dona és una dona.
  4. que hi ha una necessitat de trobar correctores i correctors de les PAU per 800 euros. 
  5. el diàleg entre coordinadors i professorat resulta molt difícil i s'accentua negativament cada any  més. 
  6. que les raons que s'ofereixen com la que es va donar fa dos anys dels mals resultats en general causa d'una única correcció universitaria massa estricta ara són altres.

Jo enguany vaig decidir presentar-me com a corrector per veure  de dins el problema i vaig poder observar com altres matèries semblaven haver dissenyat proves més adients i adaptades a la realitat de l'alumnat a diferència de la filosofia que sota criteris d'objectivitat massa tancats en la correcció i en absolut interpretatius segons criteri del professorat expert es demana un grau de comprensió hermeneútica considerable per l'alumnat que s'hi presenta.  

En la reunió d'ahir es va dir entre altres coses :

La mitjana ha estat de 5’63 per a Filosofia. I per a Història, del 6’3. Ens indica, també, que les mitjanes en els últims 5 anys han estat molt semblant: ens movem en una forquilla de resultats de més/menys dues dècimes.

-Després de 1.526 dobles correccions  es considera que els exàmens estan força ben corregits. Advertir als alumnes que no estiguin segurs que no demanin doble correcció. L’estadística és la següent: el 25% dels alumnes que ho demanen pugen nota; el 30% tenen notes més baixes, i que més o menys la meitat queden igual. En tot cas, les modificacions oscil·len entre el 0’5 i 1 punt (per tant, no són grans modificacions).
En qualsevol cas: La doble correcció té dos aspectes: si és un error de suma, la nota no es rebaixa; en canvi si és per un “error” o diferència de criteri en la correcció sí que pot baixar.

M'atreveixo a reproduir un comentari d'un professor de filosofia que sembla constatar el següent : 

 sóc professor de Filosofia i exerceixo des de fa 5 anys. A classe treballem a fons els autors de les PPAU, sobretot a partir del llibre de text i resums preparats per mi mateix. Resultat: No hi ha manera de pujar la mitjana de Pau més enllà del 4'5. Començo a estar desesperat perquè els altres professors en les seves matèries tots tenen grans resultats amb els mateixos alumnes. QUE ESTA PASSANT AQUI? M'estic desesperant i començo a pensar si és que són mal professor. 

Podria afegir el meu propi: sóc professor de filosofia des de fa més de18 anys i sempre l'alumnat que s'ha presentat en els diferents centres amb mi ha tingut una mitjana per sobre del 5.80 de Catalunya però des de fa dos cursos l'alumnat amb excel·lència i qualitat -doncs només un 13% es presenta a les PAU- ha punxat a Filosofia amb notes molt baixes. Enguany em consta que molts centres de nostra ciutat han fet reclamacions com a centre per les correccions. 


Miro els primers resultats del curs i em desanimo molt. El fragment és del llibre II de la República. No veig la feina i el resultat de les estones preparant materials, preparant intensitat, preparant ... animo a la deserció i triar i escollir història amb millors resultats , més reproductiva , més interpretativa segons algun professor declaradament seguidor de Josep Fontana.... Feu història si us plau , feu història...... No hi ha tampoc de retruc cap intent de les correccions que altres companyes i jo vàrem fer en la darrera convocatòria per veure si la nostra correcció semblava questionar-se o més aviat es veia correcte. Tampoc informació sobre els examens del nostre alumnat corregit . 


Reprodueixo la darrera prova o examen que hem fet a classe d'història de la filosofia: 








            “ I Glaucó i tots els altres em demanaven que la defensés fos com fos, que no afluixès el meu raonament, sinó que escrutés què són ambdues coses, la justícia i la injustícia, i que pel que fa als avantatges de cadascuna , mirés de debó què hi ha. Jo doncs , vaig  dir el que em semblava : -vaig afegir-


1.- Expliqueu breument – entre cinquanta i vuitanta paraules – les idees principals del text i com hi apareixen relacionades . ( 2 pun


1A .-La idea de justícia centra el fragment del text. Plató insisteix en cercar les avantatges i els inconvenients tot utilitzant la raó. Per això en aquest procés hi ha especials dificultats en les capacitats que l'home té. I s'estableix que ha d'existir un mecanisme de comparació que permeti diferenciar la idea principal de la secundària. D'aquesta manera ens parla del procés per accedir a la idea de justícia : deducció -definició- maièutica socràtica.

En resum Plató ens explica que en la recerca de trobar la justícia també la injustícia està implicada i que aquest procés requereix d'unes competències que facin que l'ésser humà conegui la veritable naturalesa d'aquesta.

1B .- ( segona opció )1
Plató després de les intervencions anteriors es veu obligat a definir la idea de justícia .Aquesta tasca no és fàcil i requereix d'un mètode ( i l'aplicació d'un procés) . Això implica saber anar del més general al més essencial , exemplificant-ho amb la visió quan llegim un text. D'aquesta manera podrem arribar a trobar aquesta naturalesa del que és just e injust. 
 
1Cal entendre que hi ha moltes possibles respostes sempre que diguin el mateix contingut essencial i permetin entendre que no són interpretacions diferents , tot al contrari són maneres diferents de dir el mateix. Aquí teniu un exemple .


2.- Expliqueu breument -entre cinc i quinze paraules en cada cas- el significat que tenen en el text “ justícia i injustícia” . (1 punt)
Justícia (diké) en el text té un paper important que obliga a un fort raonament. Per això cal mirar des de totes les seves avantatges fins al contrari. En el procés es requereix certa capacitat per conèixer i entendre de forma clara i entenedora el més essencial del que no ho és tant.


3.- Expliqueu per què Plató diu en el text que “no hi som hàbils (...) que hem de fer aquesta investigació com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim curts de vista “ .(En la resposta heu de referir-vos als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents , encara que no apareguin explícitament en el text) . ( 3 punts) 

Plató és un filòsof grec que el situem a l'edat Antiga , segle V a.c . I què creu que la realitat no s'explica per una realitat adversa i contrària a les condicions que haurien de fonamentar el pensament. Per ell com a noble cal una autèntica reconversió dels ideals que es troben en la polis. Per això la justícia és un dels elements clau , una vella diké que es reclama per l'equilibri necessari de la ciutat. En el rerefons hi ha doncs la pregunta sobre la millor forma de govern possible que té relació amb la forma de govern més justa... En aquest sentit el diàleg d'on surt el fragment “La república” ens fa precisament respondre a aquesta qüestió.. Com ? Doncs utilitzant una escenografia a l'inici del diàleg per delimitar l'escena i els personatges..Sòcrates en el fragment parla com si es tractes d'una “veu en off” que explica els seus pensaments. La conversa ha esdevingut a continuació de Trasímac que ha fonamentat el seu discurs en el poder del més fort com a exemple de justícia. Ara Adimant i Glaucó es troben desconcertats i Sòcrates ( Plató) intenta seguir la conversa amb l'ús de la raó. Aquesta accentuació de la raó ja defineix molt el tarannà socràtic a diferència del sofístic de Trasímac que qui convenç és la força únicament. Sòcrates com a mestre de Plató ja explicava el procés de saber arribar al coneixement dels valors ètics i polítics com un moment de definició, interrogació maièutica i un moment final de síntesi. Això precisament es veu molt bé en aquest fragment que s'insisteix al principi en demanar que Plató utilitzi el raonament per trobar avantatges a la justícia i injustícia. També cal remarcar aquest accent en “mirar de debò que hi ha” on semblaria que la preocupació per la veritat resulta inherent en el pensament platònic. No es tracta de convencer si no més aviat de dir i trobar la veritat. Això és una demanda com s'expressa en el fragment. Per això diu “Jo doncs , vaig dir el que em semblava...” Plató aleshores ens parla de recerca o sigui investigació , i això implica un procés que cal seguir i cal defensar. Insistint en la dificultat del que s'esta buscant i requereix “veure agudament”. Resulta interessant veure com Plató té en la llum i la foscor , i en la visió d'aquesta llum des de la mirada una idea que permet fer un símil entre coneixement i veure clar. En el fragment aquesta idea que en el famós “mite de la caverna” del llibre VII ens exposarà per presentar com el coneixement és un camí llarg i costerut. I aquesta insistència de ser hàbil indica precisament que no tothom té capacitats per saber veure-hi ,o sigui, conèixer. Això s'entén quan descobrim que aquest accés al coneixement només els filòsofs-reis el poden fer per aquestes capacitats o qualitats. Concepció que implica d'altra banda la relació entre qualitats ètiques o morals que es requereixen tenir i qualitats polítiques que la ciutadania es veu obligada a adquirir. Per Plató doncs ètica i política no poden dissociar-se. La justícia és quelcom que forma part del Bé comú però també del Bé individual. Plató en aquest sentit utilitza la metàfora de les lletres grans o petites per saber mirar i observar deductivament : cercant del general a l'essencial i bàsic... I dirigint la mirada cap a la llum autèntica del coneixement per “qui és curt de vista “ perquè encara no sap mirar (conèixer ) vivint en la ignorància , pugui arribar a identificar el que és just o injust. Cal recordar de nou que en el fons l'intel·lectualisme socràtic es veu molt evident aquí doncs remarca novament aquesta ignorància del qui no sap perquè no coneix. També la idea del lloc ens pot donar pistes per la situació de la pròpia idea de justícia en un món que no està en el lloc dels curts de vista : el món ideal , el món de les idees. Però aquesta separació entre els dos mons : sensible i intel·ligible la realitzarà plenament més endavant en el llibre VII. El descobriment que indica el fragment al final sembla indicar aquest procés interior de qui buscant troba per ell mateix allò que buscava i queda sorprès gratament. Una qualitat que el filòsof busca en els altres : saber despertar aquesta curiositat i aquest interès per el que es buscava. Sembla també no passar per alt que s'hi arriba per saber llegir (conèixer) saber estar atent ( fixar-se bé) i finalment saber comparar prou bé un abans de no saber amb un ja saber... En conclusió sembla que Plató ens ofereix una lliçó introduint la metodologia de com arribar a trobar la idea de justícia que busquem...
 


4.- Compareu la teoria de Plató sobre la millor idea de govern possible amb alguna altra teoria política de govern semblant o diferent de qualsevol autor de la història del pensament occidental. ( 2 punts) 
Plató és un idealista , per ell el resultat del seu pensament indica que la realitat és imperfecta i que cal modificar i transformar tot el que fins ara tenim. Es tracta doncs de presentar les condicions que fan possible una govern perfecte. No té cap idea en el món que el pugui guarir d'aquest mal d'una política que no resolt la corrupció, el desencant , la impotència, la inseguretat, ... Molt diferent serà Maquiavel que ofereix una teoria sobre el govern realista i que insisteix en desvincular ètica i política. Això vol dir que per governar no cal pensar en qualitats morals del ciutadà si no cal saber garantir bé el poder. Per Plató i per Maquiavel el poder està en mans dels poderosos , dels autoritaris , dels que manen obediència absoluta. El príncep per Maquiavel és un tirà de la mateixa manera que el filòsof-rei és un govern autoritari imposat i excloent de la resta de classes socials. Però per Plató el filòsof hi està preparat perquè té coneixements per saber aplicar i exercir justament com a governador de la ciutat o de l'Estat a diferència de Maquiavel.
Per Plató d'altra banda l'Estat és troba jerarquitzat per classes que funcionen segons les virtuts que posseeixen. Maquiavel no arriba a aquesta idea. Simplement imposa la teoria política com una necessitat de confiar el poble en el sobirà absolut el príncep. Les diferències són doncs moltes encara que com veiem hi ha semblances .

5.- Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb les característiques que ha de tenir el procès de coneixement de saber el que és just o injust tot remarcant aquesta necessitat de mètodologia i aprenentatge . Raoneu la resposta. (2 punts)

Podem preguntar-nos si cal sempre conduir amb un guiatge un camí a cert tipus de coneixement? Podem també interrogar-nos si la justícia resulta més un ideal incognoscible que una realitat experimentable ?  Intentarem seguint les tesis platòniques donar resposta a la qüestió.
En primer lloc Plató introdueix de forma sistemàtica en el pensament i més en concret dins la filosofia una manera de pensar, de sintetitzar i de conduir el coneixement. Això d'entrada implica la necessitat de tenir un mètode i compartir el mateix amb els seus deixebles. El coneixement si s'entèn com un procés de recerca ens indica que hi ha una gradació segons els moments i les fases temporals per les que la persona passi. El mètode que ens dibuixa ofereix des de la dificultad uns moments més genèrics i uns altres més profunds i essencials als quals podem accedir. El seu mètode busca la definició de l'objecte, del valor, de les idees. En aquest cas la justicia i la injusticia. Aquesta recerca doncs exigeix estar atent, però també saber deduir amb un coneixement gradual entre el que resulta important del que no resulta important. Precisament aquesta operació arribarà a la comparació entre el que coneixiem abans d'aplicar el mètode i el que ara coneixem després de conèixer. En el procés doncs d'anada i retorn el subjecte amb el mètode accedeix a una idea de justicia més profunda, més intensa i més fidel a la idea de veritat.Perquè en el fons en tot mètode hi ha una idea de trobar-se amb la veritat . Per això si que ens cal mètode com a camí per aquest accès al coneixement més clar i veritable de la idea de justicia si no segurament donarem tombs sense saber on anem i que volem. 
Resulta que en aquest sentit la justicia serà més un ideal que aplicant el mètode arribarem si seguim els indicadors que proposem com definir, deduir, preguntar-nos, .....




Els resultats segueixen confirmant i reafirmant el que la crònica abans anunciava : el desconsol de la filosofia no ofereix cap garantía i segurament la millor opció és cridar a la deserció per viure més feliç i aliè a tota la penya que suca pa cada dia entre el tomàquet. I si no temps al temps que ens fem grans i estem aprenent a morir.





sábado, 6 de noviembre de 2010

Com preparar l'examen del comentari a PLATÓ ?

Cada vegada observo que la lectura és una relació íntima i personal que requereix determinades capacitats cognitives com la de saber pensar reflexivament sobre el que es llegeix. Quan llegim a classe en veu alta de què estem atents ? del company i el seu to de veu , del contingut que es llegeix , de les paraules que surten en la lectura ? Tal com sembla que un amic meu també professor de filosofia diu l'exercici resultant del que llegim no em sembla que serveix de gaire. El meu histrionisme i l'esforç per captar l'atenció podrà servir per que vosaltres rieu i gaudiu de les meves poltronades a lo tortell però res més. 

miércoles, 3 de noviembre de 2010

AVUI UNA DE LLIBRES DEDICADA A L'ALUMNAT DE 2 BATXILLERAT



i DILLUNS VINENT ?????????????????      

sábado, 23 de octubre de 2010

Com llegir a Plató ?



En aquest video trobem una possible interpretació del  platonisme més popularitzat ...la caverna és el món sensible aparent  i l'exterior de la caverna ens presenta el veritable món platònic. Però és aquesta una bona proposta de lectura de Plató ? 





El problema doncs es presenta  en el com  saber llegir a Plató i el que per mi és evident és que el lector sempre afegeix en el que llegeix els prejudicis o preconcepcions que biogràficament l'arrastren..  Era Plató realment  platònic o més  aviat era socràtic  o  aristotèlic o ...?  En l'adaptació que els temps van fer de Plató el mite s'explica en clau de ciberespai. Matrix és una red virtual , una xarxa ....
Però en qualsevol cas tal com es sosté en el llibre "el naixement de la filosofia " de Giorgio Colli dins el capítol "La filosofia com a literatura"  ens parla de l'escriptura es modifica l'estructura de la raó,del logos. Amb aquesta es falsifica radicalment la interioritat. Plató inventa el diàleg com a literatura , com retòrica o dialèctica escrita.... i curiosament això s'anomena FILOSOFIA. Abans la tradició preliterària oral feia que la saviesa es comuniques d'altra manera. Plató doncs reconstrueix  aquesta situació de diferenciar la filosofia de la saviesa. El propi Plató explica en el Fedre que "aquells ques pensen que l'escriptura transmet coneixement són ingenus i fins i tot en la seva Carta VII diu que "cap home assenyat gosarà confiar els seus pensaments a discursos immòbils com ara els escrits amb lletres".. Per tant després del que diem sembla que la lectura de Plató mai és bona si la fem a la llum extratemporal i dogmàtica. 

martes, 19 de octubre de 2010

És Plató un cadàver ?

Explicant com comença el diàleg platònic de la República intento fer reflexionar sobre l'actualitat de Plató. El diàleg comença quan tornen d'una festa religiosa i acaben a casa de Cèfal allí els qui arriben entre ells Adimant, Glaucó, Sòcrates i Polemarc es troben en una improvisada reflexió sobre el final de la vida. Un home vell examina en veu alta què ha estat la seva vida..Aquesta idea platónica es viva i present avui en dia ...només una vida examinada (posada a examen) val la pena ser viscuda. Què vol dir això ?  Si ara us demanés que tothom posi a examen la seva vida perquè seria capaç de valorar-la ?  Si la pregunta com segueix en el diàleg sembla que posi a examen un determinat estil de viure -una estética de l'existència- aleshores : quin és la forma de vida o estil de vida millor ?  I en Plató això coincideix amb la vida més justa, la més bona. Per això a aquesta pregunta segueix la idea de l'home vell que examina la seva vida i troba que ha estat just en tot perquè no ha robat, ni ha mentit...
AIxò fa iniciar un diàleg on el primer que intervé és Trasímac, un sofista de la segona generació que defensa que la justícia és l'interés personal del més fort ..
El debat doncs és actual : Què és la justícia ?  I en què consisteix ser un home que actua justament o injustament ?  A Mataró l'any 2006 un tribunal popular va jutjar una dona i un home per haver robat i assessinat la seva veïna . El tribunal popular va imputar a la dona ´tan sols el robatori . Uns anys més tard un tribunal de justícia ha considerat que la dona té provada la seva autoria respecte a l'assessinat ... Quina és aquesta idea de justicia ? La del relativisme de la sofística que considera una justíicia vinculada a cada interés personal de cada ciutadà ?  Posem aleshores l'exemple del Tribunal COnstitucional ...què fa que no es possin d'acord en els membres que representen el màxim òrgan de justícia ?  Cada membre és votat per un partit polític on queda l'interés general o comú ?  Sòcrates té una idea de la justicia on la persona o ciutadà no pot entendre la justícia si no busca la idea de justicia de l'Estat.  Aquest doncs sembla el problema la justicia com un mitjà o com un fi ...Trasímac sembla defensar la idea d'una justicia al servei de...o sigui com a mitjà  a diferència de Sòcrates ( Plató ) que pensa en una idea de justicia com a fi ..Es doncs el tema actual ...quan critiquem la justicia pensem que aquesta és una qüestió de l'Estat o de les intitucions jurídiques i polítiques i ens desvinculem d'aquesta. En el món grec la ciutadania era un estil de viure que s'havia d'entendre com una recerca constant dins un mateix de la justicia per ella mateixa i no com un bé al servei ... Plató doncs deixa de ser un cadàver i es converteix en un autor actual ... Quina és la millor forma de govern  possible ?  Quin és la forma de govern més justa ?  Sembla que el problema de la justicia continua sent com abans el problema ..De quina justícia parlem ? De la dels codis civils , penals , militars, .. o bé ?

viernes, 15 de octubre de 2010

Què fer a les classes d'història de la filosofia ? El procès d'aprenentatge.

Fa pocs dies llegia els darrers debats que s'estan produint en la xarxa de professorat de filosofia a Catalunya.  Aquesta sensació de no saber cap on tirar, de no saber si el que fem té quelcom de sentit , de no saber si realment els nois i noies aprenen alguna cosa sembla que s'acaba contagiant dins els discursos creuats i presenta  una reflexió sobre la pràctica docent. Fins i tot hi ha qui comentava que ja hi havia prou de pedagogia. Però cal dir que em sembla que dient que no volem saber res de la pedagogia en el fons acabem parlant de com ensenyar, com ajudar a aprendre , com educar. Una de les intervencions penso que donava la clau del que fa temps penso que ens està passant.La realitat és una i la nostra pràctica és un altre. El meu desencís des de fa temps en els resultats de les proves de les PAU constata precisament aquesta idea. No ensenyo per superar una prova , no estic al nivell d'exigència que es demana des del departament. Aquesta realitat que succeeix fa uns tres o quatre anys evidencia aquesta distància entre la meva docència i la demanda europea del que ha de ser la filosofia. Bé hi havia alguna professora que ho expressava molt més bé. D'altra banda els companys i amics que fa temps penso i crec que tinc com l'Alejandro Sarbach o en Jordi Beltran en els seus blocs sembla que intenten iniciar una línia de reflexió serena i prudent per moderar aquest malestar entre la didàctica i la realitat docent. Com explicar a classe de filosofia més enllà de les lliçons magistrals que fan tenir alumnat passiu i poc receptiu doncs no participen del procès d'aprenetage personal ? L'altre dia veia com una de les alumnes més atentes precisament mentre jo projectava en la pantalla la imatge i un resum del mite de la caverna ella realitzava un exercici de llatí o grec. El cert es que no ens pot deixar indiferents coses com aquestes.Ja fa dos cursos a propòsit del Seminari Virtual de filosofia que algun professorat comparteix vaig iniciar el propi curs de moodle que tinc obert per visitants.El curs intenta penjar materials propis i d'altres companys i companyes que es troben a la xarxa per tenir una mena de col·leccions d'informació i també oferir la possibilitat de realitzar tasques personals on-line útils per reflexionar i treballar els autors. Però aquest sistema tampoc crec que ajudi a crear una dinàmica interessant i oberta dins l'aula. Enguany tinc 40 alumnes a classe i resulta difícil mantenir com deia el professor Ramón Sánchez l'atenció, la motivació i realitzar una bona lectura dels textos sel·leccionats dels autors. D'altra banda llegia aquests dies dos professors que van oferir fa pocs anys el curs de competència digital de filosofia virtual al qual alguns de nosaltres vàrem poder participar insistint en la idea del bon professor. Ensenyem el que curricularment ha d'explicar-se i són els currículums indicadors de les necessitats socials i humanes del món actual ? Els cinc indicadors  que semblen voler les families pels seus fills i filles poc tenen a veure amb les classes repetitives i memorístiques que oferim. Per altre cantó com superar la classe informativa o instructiva ? Llegia a Gilles Deleuze i Fèlix Guattari en el seu llibre ¿Qué es la filosofía?  i reprodueixo el que em feia pensar sobre la nostra pràctica : 

" Los conceptos no nos están esperando hechos y acabados , como cuerpos celestes. No hay un firmamento para los conceptos.Hay que inventarlos, fabricarlos, crearlos. (.....) Los filósofos ya no deben darse por satisfechos con aceptar los conceptos que se les dan para limitarse a limpiarlos y darles lustre, sino que tienen que empezar a fabricarlos, crearlos y convercer a los hombres de que recurran a ellos.(....) pero hay que sustituir la confianza por la desconfianza, y de lo que más tiene que desconfiar el filósofo es de los conceptos mientras no los haya creado él mismo (Platón lo sabía perfectamente , aunque enseñara lo contrario...).....La filosofía no es contemplación , ni reflexión, ni comunicación..... la idea de una conversación democràtica occidental entre amigos jamás ha producido concepto alguno......Conocerse a sí mismo -aprender a pensar- hacer como si nada se diese por descontado -asombrarsede que ...., estas actitudes interesantes no constituyen una ocupación bien definida, una actividad precisa ni siquiera desde una perspectiva pedagógica.(.....) Se habla del fracaso de los sistemas en la actualidad , cuando sólo es el concepto de sistema lo que ha cambiado. (...) Si la filosofia tiene unos origenes griegos , en la medida que se está dispuesto a decirlo así, es porque la ciudad , a diferencia de los imperios o de los Estados, inventa el agon como norma de una sociedad de amigos, la comunidad de hombres libres en tanto que ciudadanos .Tal es la situación constante que describe Platón : si cada ciudadano inventa algo se topará obligatoriamente con otros rivales,..... La rivalidad culmina con la del filósofo y el sofista que se arrancan los despojos del antiguo sabio , ¿pero cómo distinguir el amigo falso del verdadero, y el concepto de simulacro? ...."

Sembla doncs que aquesta pràctica filosófica resulta ser més que una pràctica docent on l'aprenentatge no és un procès en una sola i única direcció. El subjecte i els subjectes participen del mateix aprenentatge i les eines i la metodologia hauria de ser compartides. Les pràctiques cooperatives i els grups de treball per projectes, per nivells d'interés trenquen evidentement l'esquema curricular però com podem explicar Plató sense parlar del present i contextualitzar la realitat del diàleg filosòfic en un debat o en un producte compartit i pensat entre tots. Els meus primers dies de classe l'entusiasme sembla que novament circulava per les meves venes però quan llegeixo debats sobre les condicions formals en què es produeix l'aprenentage com la del professor Rafael Robles que reflexiona sobre l'ús del vosté per  dirigir-nos a l'alumnat tinc la sensació que les coses van per altres camins. El cert es que a primer aquest "corsé" no es produeix tant per això aquest curs estic treballant amb les sèries de televisió com els simpson, house, els soprano. Fins ara això em permet treballar de manera més creativa i oberta i l'alumnat sembla que dona un altre tipus de resposta no uniformitzada, no estandaritzada, no reproduida. Si en canvi tinc bons exemples d'alumnas com la Laia i l'Anna que entren força bé en el joc de la creació personal del fer-se, del construir-se, del descobrir-se,del nèixer amb les seves aportacions al curs de segon batxillerat amb els post o newsletter que publiquen. Intentaré llegir el llibre que algunes companyes de filosofia recomanaven de Don  Finkel per seguir pensant com no desesperar en l'intent de fer ? donar ?  impartir? les classes a l'institut de Mataró.

PUBLICIDAD GRATUITA