Buscar este blog

sábado, 19 de diciembre de 2015

Dido y Eneas



Cuando hace 15 años nació Dido apenas pesaba unos gramos. Nació en Sant Andreu , cerca de la vivienda de la calle Malalts ..junto a sus otros hermanos y hermanas. Eran las once de la noche cuando su madre gata Neua rompió aguas y corriendo de forma apresurada la llevamos dos o tres calles más allá. Estaba aquella noche de urgencia dos veterinarios que fueron sacando uno tras otro las crias de Neua. Alguno de ellos nació entre limpiar a una cría y quitarle el cordón umbilical y otra...Recuredo que una en concreto salio sola y cayó encima de la mesa del veterinario. 

Al poco rato estábamos en casa , era un Febrero de hace 15 años . Al poco vinieron los biberones , la caja de cartón para que su madre que entonces no sabia que hacer con ellos y los dejaba en medio del pasillo del piso duplex superior , no los perdiera. Así una noche tras otra, día tras día fueron más de 15 días que estuvimos pendientes de todos ellos y ellas. Al poco dos de ellos se los llevaron cuando tenían ya dos meses , Tomás y Harpo. Quedaron los otros y entre ellos una gata que llamamos DIDO. 

Habíamos leído  la la mitologia de Grimal y nos pareció bonito ese nombre. Dido ha sido una gata alegre , rápida, nerviosa, juguetona luego marcho de Barcelona a Cardedeu donde estuvo más de 6 años viviendo en un gran patio al que salia a tomar el sol y pasear por los árboles pero pronto cuando viajó a Vinaroz en Castellón abandonó esos hábitos para refugiarse en su cómodo cojín donde pasaba horas y horas durmiendo y refugiada de ruidos y otras cosas. 

Hace una época después de sus numerosas vacunas y comida light empezó a coger tiroidismo que acabó en metástasis hasta que le afectó el pulmón..  El martes practicándole la eutanasia dejó esta vida de gata que había llevado hasta entonces... 

No es casualidad que los nombres nos hablen de las cosas, lugares y personas ... alguien escoge un nombre y ese se convierte sin querer en un talismán que le protege ... Dido tubo un buen nombre y una buena vida hasta sus últimos días ..Ahora ya sólo queda en su linaje su padre Salom y una única hermana BABSY ....  



En el cielo de los gatos , seguro que estará feliz para siempre ....  Hasta siempre DIDO. 








lunes, 7 de diciembre de 2015

Levon Minassian ...



Lejana la estepa nos espera
piedra y botas , arena y polvo
libre , libre .

Sentados en la paz de las estrellas que plantamos
nos cobija la paz de la noche
blanca nevada y sonriente como ninguna ..

Queda el prado solitario y lleno de tanto andar
de los grillos que orquestan de las cigarras que bailan
la brisa se llena de aire y respiro , respiro ..

Cercana la senda nos espera
canto y mochila , agua y barro
libre , libre .

Sin pensar más con la mirada tan perdida y extraviada como ninguna
la inmensa llanura retiene serena la voz de tantos hombres y mujeres
azul cielo e inmenso continente inhóspito.

Dormidos en este partir pronto ...

martes, 1 de diciembre de 2015

Eine


Naturalmente
se pasa el tiempo
se bebe el paso
de cada pisada propia

Así la mañana se despereza 
de la manía que loca persigue la vida
se mata por casualidad todo 
y se aleja la nada de uno

Originalmente 
detenido el espacio
de lugares recogidos 
más tarde se encontraran lejos. 

La tarde no alcanza 
ni para que el pensamiento se escape
luego se muere la prisa
ya da igual con eso mismo. 

Ingenuamente 
desaparece uno 
sin más 
con menos
multiplicando los factores que le dirigieron 
todo o casi ya . 

Si no fuera 
ya estaría 
marcado por la tierra húmeda de un corazón hervido
obtener sin silencio alguno absolutamente todo. 

Irreflexivamente 
se va
cayendo la nube de su azul 
la tez blanca se maneja mal sin saberlo
luego ya está. 

No quiero que si 
Ya no sea verdad ni falsedad alguna 
bienvenido a tu hogar 
hambre,hambre , hambre . 


domingo, 29 de noviembre de 2015

Taller por Oscar Brenifier



He asistido por primera vez a una sesión con el profesor Oscar Brenifier , un autor que hace años un compañero me había hablado de él , incluso me paso un pequeño artículo sobre didáctica. 

Quienes me habían hablado me hablaban siempre de una experiencia en la que uno no salía indiferente. Había invitado a asistir a una ex alumna y sus amigas de primero de Filosofía y allí las encontré esta mañana. No sabía si a priori recoger en la red vídeos o artículos que me presentasen al personaje sin conocerlo realmente. Sin embargo , aunque envié un vídeo sobre una jornada en Montevideo no quise conocer nada de él. Y ahora me doy cuenta que hice bien. 

Mi único conocimiento previo era que como experto en didáctica en la filosofía ha trabajado con el método socrático de la filosofía para niños. Sus numerosos libros cuentos sobre como aprender a filosofar ilustrados han inspirado a muchos docentes . 

Antes de entrar en el taller quien había invitado a Barcelona a las Jornadas de la Societat de filosofia en Catalunya explicó una anécdota del día anterior en Vilafranca . "Ahora entiendo porque mataron a Sócrates" como resumen final. 

Brenifier empezó cuestionando los cafés filosóficos en un inicio .... y poco a poco mató el silencio de los que estábamos allí . No hizo más que lanzar al aire quien tiene una pregunta que quiera hacer... 

Su método pone el acento en  como nos preguntamos las cosas , no tanto sobre aquello que nos preguntamos..  Una de las frases que he anotado en mi cuaderno es que la verdad nos fascina a todos y todas ... Pero en esa verdad está el miedo , la inseguridad, la falta de compromiso, la desconfianza, el juzgarnos frente a los otros, .. 

El filósofo es un creyente en las ilusiones , en el hablar por hablar vacuo y vacío de contenido , eso de lo absoluto, la infinitud ..tal como las alumnas de primero de carrera dijeron cuando les incito a preguntarse entre ellas por si le gustaba lo que estaban escuchando ... Brenifier habló de conceptos , de conceptualizar como práctica de la filosofia... ¿Té gustan tus profesores? pregunto su compañera de carrera a una amiga ...  ¿Qué piensas de ellos ?  Son mediocres dio como respuesta... Seguidamente observo que quien le hacia la pregunta  movía los labios con un gesto de desaprovación ... ¿Has observado eso en tu amiga ? Si pero creía que era indiferencia ...  luego no eres sincera con ella, ¿Acaso no eres su amiga ? Yo si que soy tu amigo de verdad..  

Brenifier no deja indiferente realmente... dos de las personas que asisten al taller hablan en un momento dado entre ellos y sin más les increpa para decir que si están comprometidos con los lo que han venido ha realizar pues que sigan las reglas sino marchen a las mesas del exterior del bar a tomar un café...  Provoca con eso una violencia a todos los que estamos allí , La mujer es una princesa o una cenicienta en la mayoría de los casos se atreve a decir en un momento dado...  Facebook es una proyección de los deseos insatisfechos de la mayoría de la gente.... de una insaatisfacción crónica que todos padecemos. 

En el fondo el matíz esconde otras cosas, el depende también esconde otras cosas, el quizás también y así hasta hacer entender que no hay una posibilidad más que un si o un no y nada más. Entender que hay un desajuste entre la palabra que hablamos y la experiencia que tenemos nos implica con nuestra existencia. Pero sólo la vida examinada vale la pena de ser vivida, las otras quedan alejadas de la verdad. 

Por eso a la pregunta que hago responde con una evidencia ¿crees que no sabes la respuesta a la pregunta que haces ? Pues es pura retórica no ? ¿Quien lo cree ? Dos personas del público levantan la mano y me indican que efectivamente lo que hago es retórico y redundante... Les doy las gracias por ser claros conmigo. 

El diálogo entra con la pregunta sobre el procedimiento que está utilizando ... y salen ideas como verdad, pensar, violencia , ser humano,....  

He salido tocado y hundido, entusiasmado, enamorado pensando que no se nada de nada y que quizás debo todavía aprender de muchas cosas entre ellas que el lenguaje no expresa ninguna realidad sobre nada y que la mayoría de veces nos alejamos de lo que realmente nos compromete con la verdad , o sea con nosotros mismos. 


sábado, 28 de noviembre de 2015

Lectura de Slavoj Zizek " Acontecimento"


L'esdeveniment: un viatge del final al principi.



El camins porten a molts llocs però n'hi ha que configuren el que podriem anomenar esdeveniments allò que ha estat escrit i que ens permet redefinir els moments que ens podem aturar per pensar i actuar.

Un esdeveniment és una ruptura, un trencament i que ens permetrà referir-nos com si fessim un viatge d'una variabilitat possible per donar vida a aquest concepte .

L'esdevenimennt succeeix de sobte,sense que ens l'esperessim , sense més per això pot tenir un matís traumàtic, inesperat. Irromp dins la vida nostre com si la normalitat de les coses que passen es veiesin afectades per aquest.

On ha sorgit això que ha passat ? Ha estat un esdeveniment com si es tractés d'una nova forma de relacionar-nos , d'estar , de circular dins un efecte que sembla superar les pròpies causes. Per això l'esdeveniment sempre estableix un buit entre l'efecte que ha estat i les causes que l'han produït.

Precisament la filosofia ens problematitza sobre aquest concepte d'una causalitat que sembla aparentment connectar totes les coses entre si.

Aqui doncs en aquesta ruta comença la filosofia i el qüestionar-nos si hi ha successos que no els podem justificar o que els seus motius semblen insuficients. En essència aquest serà el punt de partida de la noció d'esdeveniment.

Fins ara ens hem dit d'aquesta possibilitat que un esdeveniment pugui convertir-nos radicalment en un espai que ens permeti transformar aquesta realitat .Un viatge però per un concepte com el d'esdeveniment requereix diverses aturades, stops, resituacions que permetin endinsar-.nos plenament .

Un esdeveniment es clar que es dirigeix a la idea que tenim de realitat: Quin horitzó de significat ens pot determinar un esdeveniment com a moment de percepció i de relació dins el nostre viatge existencial ?

Un esdeveniment és un efecte que excedeix les seves causes i això implica precisament entendre que pot ser un simple canvi dins la relació amb la realitat però també pot ser una possible transformació radical i de desfeta de la realitat .

Però sigui segons una o alttre vessant l'esdeveniment representa una aparició inesperada de quelcom nou que desestabilitza en el moment tot procés.
Per això potser el millor punt de partida en aquest viatge és comprendre que tot esdeveniment té un caràcter generador de continguts o fenomens on els propis antagonismes contingents produeixin transformacions de les possibles inconsistències i culs de sac.
Primerament tot esdeveniment pot permetre un canvi del marc de referència sobre la nostra realitat . Què vol dir això ?



L'esdeveniment no s'hauria d'entendre com una cosa coneguda i apresa sinó quelcom que canvia la nostra mirada de percebre el món i les nostres relacions amb aquest . Això significa que l'esdeveniment es pot presentar com una ficció que ens permet senyalar a la veritat de forma indirecta.
Un exemple d'aquesta idea seria la representació artística en el teatre on realitat i ficció es relacionen amb la veritat. Precisament en l'obra d'art i en concret en la representació d'aquesta s'expressa una realitat que ens costa d'admetre com a pròpia com queda palés en el cinema de Tarkovski o de Dreyer o Lars Von Trien.
O sigui , aquesta idea d'esdeveniment es presenta com una narrativa que tanca la fantasía en el cercle del que podríem anomenar realitat. Però en aquest joc de fantasía la realitat acaba invadint la realitat mateixa. Aquesta divisió entre realitat del món habitat per nosaltres i els fenòmens traumàtics i sense sentit que ens aboca la realiat ens oferiria l'esdeveniment proporcionaria una ficció simbòlica que permet aceptar aquesta inconmesurabilitat de la vida humana i la fragilitat fugaç. Dit d'una altre manera l'esdeveniment permet una perplexitat sense límits dins aquest vincle entre trauma i fantasia per escapar de qualsevol horitzó de subjectivitat.

D'aquesta manera situant-nos en la idea de fantasia com la possibilitat d'observar el món sense la condició existencial del subjecte perquè podem atravesar aquesta fantasia mateixa . “Es un perdres en el mateix moment que hi ha coneixement d'un mateix o dels altres”. L'esdeveniment en aquest sentit no és un simple canvi sinó la destrucció de tot argument que sosté la idea d'una humanitat perduda. Si aleshores l'esdeveniment serà entés no com un procés que es dóna dins la realitat sinó com la possibilitat d'un nou ordre com horitzó de significat.

També aquest esdeveniment si ens aturem podria entendre's comm una imposició i d'un canvi en relació amb la realitat mateixa que és el tema de la caiguda o de la culpa.

Per ajudar-nos a entendre això cal recorre a la idea de llenguatge humà i a la tensió entre la idealiltzació com a universal ( el pensat ) i la seva particularitat real ( el parlat ).

Podem entendre això des del cristianisme docns aquesta religió és la primera i única de l'esdeveniment com accès a Déu (l'Absolut).Però en la concepció cristiana de la història l'encarnació de Déu en Jesús es presenta com una ruptura del curs normal de la realitat.En el cristianisme l'esdeveniment és l'anunci de la bona nova com a ruptura radical i la nova mirada del Crist resucitat com caiguda dels fidels combregant en la mort de Crist. Precisament el cristianisme ens lliga al pecat original impedint el retorn a la innocència i ens oposa a la idea del budisme i l'estat de nirvana que sosté que la falsa aparença i el patiment neixen del món.
En el budisme la personalitat serà la caiguda de l'home a diferència del cristianisme que la personalitat queda sotmesa a la voluntat de Déu com a divisió. Dit d'una altre manera la caiguda en el cristianisme és la possibilitat de Bé (felix culpa) .Així aquesta caiguda dins el cristianisme explica el pas de la vida animal a l'existència humana. La caiguda justifica la dimensió mateixa del fenòmen de la caiguda.


Adan doncs és la possibilitat que Déu intervingui per oferir la salvació. La víctima queda plenament justificada com a condició de possibilitat que Déu s'estimi només a sí mateix. O dit d'altre manera la caiguda és la justificació del mal com a camí necessari pel triomf del Bé. A diferència els grecs que el seu viatge era pel camí de la natura i la raó entenien el bé com una lluita contra la pròpia inclinació al mal. “la ferida només es cura amb la llança que la obre”.
Hegel , filòsof del segle XIX , entendrà que el coneixement subjectiu és la possibilitat de triar el mal o el bé , però en aquesta mirada cap al mal s'exclou del tot social que critica per considerar-ho indadequat. Dit d'altre manera arribem a ser gràcies a allò que es deixa enrera. L'esdeveniment s'hauria de situar precisament en aquesta idea : un retrocés absolut com a possibilitat on abans no hi havia rastre.
Així l'esdeveniment en aquesta línia és la caiguda mateixa , la pérdua de la unitat i harmonia original que mai va existir realment i que hem d'entendre com una il·lusió retroactiva.
D'aquesta manera l'esdeveniment definitiu pot ser entés com la caiguda mateixa que les coses neixin quen es destruexi l'equililbri , quan desapareix aquest.

En una tercera parada o aturada el budisme com apuntaven ens permet entendre que l'esdeveniment és un moment d'Il·luminació , de desvetllament d'aquesta teranyina real de l'aparença i poder arribar al buit del Nirvana. Es tracta de saber distanciar-nos del mal i la caiguda , per obrir-nos als altres deixant el ego fals que ens fa atrapar-nos en la realitat material. Però com ?

El budisme intenta superar aquesta necessitat de control sobre els fets i els canvis socials amb la idea d'abandonament , entés com a distanciar-nos i viure una certa indiferència interior davant el progrés tecnològic i científic. Però no és un rebuig a les voluntats dels programes neurocientífics i les aplicacions tecnològiques sinó una resposta a entendre aquests com a transtorns socials que ens situa en l'aparença i ens allunya del veritable ser.
El budisme doncs ens fa experimentar el jo conscient dins la possiblitat del lliure albir com un no-jo ( no èsser ) o com a jo simulat (ficció). Això és possible en el budisme quan el subjecte es desintegra en el procés neuronal en l'esdevenimentació subjectiva com a il·luminació o nirvana gràcies a alliberar-nos de la censura del jo com agent autònom.
El dolor, la culpa, la caiguda, el patiment és fruit del desig insaciable per coses que mai podran satisfer-se. Per això en el viatge proposat com esdeveniment pel budisme cal tenir consciència del començament des de la conducta pròpia amb l'autoanàlisi.
Tot acte que fem deixa una emprempta una petjada i que continuen després l'acte ja s'ha desfet. Per això el budisme és una pràctica per saber desfer-nos de les accions que ens evitin els extrems tot adquirint distància dels objectes i alliberar-nos del dolor. Apartant-nos de la roda del desig aillant tot allò que ens molesti , les seves causes i canviar nosaltres per interactuar amb una nova perspectiva com observadors en el viatge.

El camí al Nirvana o Il·luminació budista es situa en una mena de sensació de la innocència ferida que un pot estar patint com si fos una injusticia sense motiu i desplaçar-se seguidament cap al ego o subjecte per deixar clara aquesta situació o condició irrellevant i superficial.
Però situats en aquesta il·luminació estem en l'esdeveniment autèntic no aïllant-nos ,ens cal endinsar-nos en la responsabilitat del destí ,amb llibertat i autonomia , doncs la nostra dimensió subjectiva com individus és la veritable, encara que sigui il·lusòria. Dit d'altre manera la condició de la subjectivitat és esdevenimencial .

Tot això es pot explicar des de un recorregut dins la filosofia amb Plató, Descartes i Hegel doncs ells representen un trencament amb el passat. Tots ells representen un esdeveniment com excepcionalitat filosòfica introduint quelcom nou dins la perpectiva dominant actual.
Per què excepcionalitat ? Hi ha una certa bogeria quan tots tres es troben captivats per una idea( daimon socràtic, cogito cartesià,absolut històric) . Després d'aquests autors tota la filosofia no seria res més que un intent per controlar l'excès de bogeria amb l'intent de normalitzar-ho tot. Els tres filòsofs són la representació de l'esdeveniment del pensar com una trobada amb la idea , el cogito o l'Absolut ideal.
Plató els esdeveniments inestables pertanyen a l'àmbit material i mai actuen en l'ordre lògic de les idees però no podem oblidar que les idees platòniques afecten i modifiquen el propi pensament i la vida sencera. Un exemple seria entendre com ell ho fa l'amor com una follia perquè amb la seva excepcionaoitat trenca la normalitat. En resum en Plató les idees són quelcom que apareixen temporalment dins la superficie de les coses , que traduït a nivell concret significa que veiem més en el cos de l'altre , com quelcom que ens cal atrapar atravesant-l'ho per veure com és en realitat. Despullant les coses del tot i veure el seu sentit més enllà de la seva pura i simple constatació. L'error en Plató és oblidar la virtualitat i inmaterialitat com a possibilitat real Així l'esdeveniment serà una fugida de lo real per quedar atrapats en l'aparença de les coses materials. Però aparença i realitat no s'han d'oposar perquè tot esdeveniment és protagonista de l'aparença que crea , en aquesta fragilitat pròpia ..
En Descartes l'esdeveniment no sustancial del cogito ve designada pel propi procés del pur pensar sense cap fita.Significa això que el cogito com a pensament s'estableix com una forma d'experiència existencial determinada on hi ha un recolliment personal on es suspen l'existència dins una il·lusió que s'abandona. Som dins nostre i per això aquest retir interior cartesià permet la ruptura amb la realitat externa i una regresió a la nostra ànima animal dins el mòn natural. Un retornar a la natura per humanitzar-nos tot arribant si cal a la bogeria radical perquè experimentar això significa una mena l'eclipsi de tota realitat donada i constituida.
Hi ha doncs la subjectivitat com a gest de retirada per gatejar i arribar a la normalitat trencant els vincles amb l'entorn i apropar-nos a l'univers simbòlic de com ens projectem dins la realitat mateixa. La bogeria que deeiem seria l'accès indirecta a la nostra ànima animal que s'inscriu dins la naturales ade la nostra subjectivitat com a part del context simbòlic. La bogeria permet aquest pas de lo simbòlic a lo real però arribant al caos i permet la signifativitat dins el sistema.
Clar en el desencant que vivim el subjecte sembla viure la mort en vida doncs s'enten com a víctima traumàtica dee la pèrdua de la identitat simbòlica. En Descartes el cogito no és cap abstracció sinó tot el contrari és el conjunt d'emocions, capacitats,relacions que funcionen com abstracció ben real en la nostra actitud contreta subjectiva. Malgrat tot el subjecte cartesià no es troba enlloc dins el seu autisme , resta aillat de la mirada de tothom.
Hegel representarà aquest intent de que dins el regnat de la raó podem trobar la il·lusió que ens porti a la veritat , doncs aquesta viatja pels camins de les il·lusions. Partim de la idea que l'ortodoxia és subversiva o com a mínim té un cert caràcter que si ho és. La moralitat en sí mateixa és essencialment criminal , necessita de la llei per justificar-se els seus comportaments inmorals i amorals . Hegel creu que lo subjectiu és el que ens limita subjectivament i objectivament per això l'Absolut inclou tots dos. Permet la fantasia i la ficció dins la realitat . En aquesta línia del viatge Hegel supera la dicotomía aparença i coneixement veritable...convertint la veritat en quelcom esdevenimencial i temporal. Hi ha doncs un caràcter d'esdeveniment de la veritat.Tot dependrà del móment que s'evidencia. La veritat dependrà d'aquest moment. (com és cert que quan jo mori res del nostre amor haurà existit mai).
Per això només podem arribar a la veritat final dins els seus i cadascú dels moments ,i així els errors es disolen en el camí que trobem com a procés diàlectic final.
Bergson , Henri dirà que podem canviar la dimensió virtual del passat però no la realitat passada , així quan tenim un nou esdeveniment es crea un forma retroactiva amb les seves pròpies causes i condicions. D'aquí cal dir que potser necessitarem molts moments com intents per trobar el moment oportú i d'aquesta manera neix la veritat en aquest reconèixer els estats fallits que transformen l'espai dins la temporalitat que s'hi donen. D'aquí la importància de saber ser pacient i no perdre l'ocasió i actuar massa tard. Però ése cert que els actes mai es troben amb les condicions adequades , no hi ha moment adequat per això en Hegel tot es constitueix en esdevenimencial : totes les coses són el resultat del procés (esdeveniment) del propi esdevenir ..

Anem acabant en el viatge sobre el concepte d'esdeveniment i ara ens apropem a aquesta idea de temporalitat que proposaven en l'esdeveniment. Quin és aquest buit entre la realitat quotidiana que vivim i la dimensió etèria de l'existènia ?
Lacan estableix una tríada per resoldre aquesta pregunta : lo imaginari , lo simbòlic i lo real. Aquesta triada podria coincidir literàriament amb les figures shakesperianes del lunàtic, l'amant i el poeta. El lunàtic confòn realiat amb imaginació , l'amant identifica realitat de l'estimat amb cosa absoluta i el poeta fa que el fenòmen neixi contra el fns del buit de lo real.
Lacan i la psicoanàlisi entén que aquesta tríada representen les dimensions de l'èsser humà com experiència viscuda de la realitat, de com es presenten les coses en aparença ; de com l'ordre invisible dóna estructura a la realitat ; i com lo real no el podem experimentar directament ni simbolitzar-ho, només el podem captar en les empremptes , efectes o conseqüències.
Aquesta idea la trobem en altres autor dins la filosofia com Karl Popper .. Però en Lacan cada un del elements de la tríada s'ajusta a un esdeveniment concret.
Lo real en Lacan és l'enfrontament amb la cosa , o sigui, la mirada traumàtica amb l'aspecte destructiu de lo diví on explota la ira barrejada amb el goig extàtic.L'esdeveniment doncs és aquesta idea de lo real com traumàtic entre aparença i intensitat, asertivitat, possessió. Un exemple podria ser en el tema de l'amor quan coincideixen o no la tríada plaer sexual, reproducció i amor o estimació.. si hi ha autenticitat hi ha coincidència.
Lo Simbòlic o la nova harmonia , l'esdeveniment simbòlic permet crear d'un nou significant mestre perquè el significant cau dins del que significaba ( lo físic del que significaba es converteix en part de l'objecte que designaba) . Dit d'altre manera un acte de parla pot tornar-se un esdeveniment simbòlic sempre i quan el fet que passi reestructuri el camp semàntic sencer i simbòlic. O sigui tenim elements del propi llenguatge que van més enllà de la clara i simple articulació com elements i efectes del propi excès del llenguatge.
Seria l'exemple de T.S.Eliot que estableix aquest vincle depenent de la tradició i la capacitat de canvi del passat. O sigui , hi ha un present convertit en passat que l'inclou i s'entén ell mateix com a passat del passat. O sigui, un artista no té un sentit complert per si sol cal una tradició que s'inclogui dins el seu present . L'escriptor crea els seus precursors modificant en el seu treball el passat i fent possible la modificació del futur.

Això significa que l'aspecte del passat pur (concepte de Deleuze) és el camp virtual en el que el destí de tot esdeveniment real queda consolidat plenament però ignora que el moviment retroactiu queda determinat plenament en l'etern passat perquè es troba subjectat a si mateix en el propi canvi retroactiu.

Així l'acte autèntic és la nostra activitat quotidiana dins les coordinades virtuals i fantàsmiques de la nostra identitat. El passat pur és la condició pels nostres actes, aquests no només crean la realitat nova sinó també la poden canviar retroactivament.

Per Hegel les coses dins el procés diàlectic es converteixen en el que son , una estructura conceptual atemporal en si mateixa com a resultat d'aquesta temporalitat contingent decidida. Així ens definim pels actes que realitzem retroactivament cada moment en els esdeveniments narratius que ens expliquem. Lo contingent en una trobada pot esdevenir necessari . O sigui , el resultat d'un procés contingent és l'aparició de la necessitat .. passem del “encara no” a un “sempre ja” , en això consisteix l'atemporalitat específica de l'esdeveniment simbòlic ... mai ens enamorem en el present sempre després d'un procés llarg de gestació en el subconscient ..

En aquest sentit sempre lo nou neix de la narrativa en l'aparença pura de reproducció d'allò que va a succeir..dit d'altre manera la narrativa ens genera l'autèntica possibilitat de canvi subjectiu de l'actuant o agent.

Lo imaginari permet entendre l'esdeveniment com allò que flota a distància entre el recolçament material que els representa dins el domini fràgil de la superficie de l'èsser i no èsser.
Això significa que la realitat pot quedar sustancialitzada i reduida a un fluxe d'aparences fràgils on al final tot és esdeveniment . Sigui com il·luminació d'assumir de forma plena la no existència del jo o bé l'esdeveniment com a captura única fugaç ( exemple dels Haikus) com a pur esdeveniment del sense sentit.
El budisme permet aquest encontre entre lo absolut (buit experimentat en el nirvana) i el fràgil efecte de superfície efímera i diminuta com podria ser un haikú.
En el haikú no hi ha cap idealització només és un efecte de sublimació en allò que no importa de l'acte material que genera un esdeveniment. O sigui hi ha situació preesdevenimencial , interrupció de l'activitat que pertorba la pau i esdeveniment nou i finalment apareix la fugacitat de l'esdeveniment en sí mateix.
L'objecte en el haikú actúa com esdeveniment com efecte purament estéril que excedeix la seva causa.
O sigui no hi ha realitat sinó una dansa il·lusoria fragmentada d'aparences i això precisament permet soportar l'horror, la pena, la tristessa) Així la persona il·luminada hauria de poder entendre un esdeveniment pur fin i tot en les circumstàncies mes adverses.És compatible el terror descarnat i l'autèntic esperit poètic.

Ara bé, intentem desfer un esdeveniment com a sisena aturada.Podem cancelar o denganxar, o anul·lar tot desfent una cosa amb caràcter retroactiu per conseguir que mai hagi succeit ? En alemany hi ha un concepte per aquesta idea . Rückgängig machen.
La Revolució Francesa seria un esdeveniment històric que evidencia un trencament amb el passat per dir-nos que mai més serà el mateix.
En un esdeveniment sabem que no s'ha produït perquè el fet està dins el curs normal de fets i coses però malgrat tot creiem que hi ha un esdeveniment. Podem negar un esdeveniment amb caràcter retroactiu ?
Els axiomes dels valors humans com pau, justicia, llibertat poden ser un exemple d'aquesta privació de “sustancialització” dels mateixos. Ens calen arguments en contra del terror i l'assassinat per justificar-nos ? Els efectes de la globalització actual han desarticulat i han fet minvar l'eficàcia simbòlica de les estructures ètiques clàssiques i han creat un buit moral. Hi ha doncs un egotisme individualista ( (sentit més moral que sacrifica l'interés dels altres al propi) com a conseqüència d'aquesta disolució moral gradual d'avui .. Hi ha una interacció interessada en nosaltres mateixos que es sitúa en aquest principi de subjectivitat que parlavem i que arriba a una autosuficiència personal. Però avui això ho fem des de les institucions de l'economia del lliure mercat on són les nostres necessitats privades les que permeten que subordinem qualsevol interés comú als beneficis personals. La tensió dialèctica doncs es genera quan actúem egocèntricament per contribuir a una riquesa comuna en aparença volguda. Una tensió explicada per Zizek com la que es produeix entre l'animal i l'espiritual , entre el treball de cadascú de nosaltres que neix de la interacció mecànica de les persones . El que significa aixó és que la nostra animalitat interessada en sí mateix és el resultat del llarg procés històric de la transformació social del model jeràrquic medieval a la societat burgesa. O sigui , la realització del principi de subjectivitat -contrari a tota animalitat- provoca la inversió de lo subjectiu en animalitat. Desapareix l'espai públic i l'esdeveniment emancipador de la modernitat s'està desfent poc a poc , doncs l'egotisme només persegueix l'interés personal i propi davant un mercat dominat per lo abstracte.

Finalment Hi ha avui possibilitat d'esdeveniments polítics dins aquesta situació de desfeta dels propis esdeveniments del passat ?

L'esdeveniment ha de quedar clar que és un punt d'inflexió radical invisible , o sigui, l'esdeveniment canvia els paràmetres pel qual mesurem els fets que ens passen. Aquest canvi estaria en canviar el propi principi de canvi -tal com soste Alain Badiou : o sigui convertir la contingència i fragilitat en necessitat , generant un principi d'universalitat que exigeixi fidelitat i esforç per aquest nou ordre.
En política doncs l'esdeveniment es constitueix com a revolta però contingent generant un compromís dins el subjecte col·lectiu amb el nou projecte entés com emancipador i reestructurant la societat.
L'esdevenimentn doncs és i resulta ser emancipador veritable perquè permet transformar illes de resistència interior caòtiques en un programa positiu de canvi social.
Avui la situació sembla impedir possibilitats de canvi i de generar esdeveniments nous .Som més que mai esclaus del nostre treball , ens hem convertit en amos del nostre treball i endeutats sense possiblitat de llibertat en triar res. El nostre deute és la forma de control i dominació dels poders econòmics , com el cas de Grècia..
La pregunta doncs és com un esdeveniment pot resultar alliberador davant aquest panorama de feblesa i fragilitat ?

Es pot iniciar un camí , un viatge , un procés dialécticament amb una idea afirmativa que generi una profunda transformació entesa com a redefinició essencial del sistema i dels fets.
O sigui redefinir la mateixa dimensió univesal per imposar una nova universalitat fonamentada en la divisió.

El que significa que per avançar cal estar en desacord, dividits, cal saber entendre el discens perquè la divisió no és acord és camí en procés a la veritable unitat. On l'odi i la violència és possible. Com cal entendre aquesta qüestió ?

La política és odi organitzat com unitat , el que cal però és una intervenció en relacions socials e ideològiques que sense destruir necessàriament a ningú transformin el camp simbòlic sencer dels fets i actes i conceptes. Per això també la violència cal desmitificar-la com a tal doncs el propi sistema la inclou en les vessants econòmiques i neoliberals del capitalisme.


Així doncs un esdeveniment és l'acte de redefinir ,de la caiguda , de la Il·luminació , de les idees de Plató, Descartes i Hegel , de la psicoanàlisi i lo Real, Simbòlic i Imaginari , de la pròpia desfeta de l'esdeveniment dins el moment i de l'esdeveniment com a possibilitat política per fer.

martes, 24 de noviembre de 2015

QUÈ ÉS VIDEES : UNA REFLEXIÓ SOBRE QUIN ÉS EL FUTUR DE LA BELLESA ?



La proposta té unes condicions de sortida que cal complir ;

Condicions de presentació dels vídeos
  1. El vídeo ha de tenir caràcter conceptual, no explicatiu ni descriptiu.
  2. Durada entre 1 i 2 minuts.
  3. No ha de fer ús del discurs verbal. Es tracta de que la reflexió realitzada sigui visual en un sentit ple i casi excloent.
  4. Es pot elaborar individualment o en grup.
  5. Cada centre podrà presentar fins a tres vídeos d’alumnes d’ESO i de Batxillerat amb un professor/a responsable. Els vídeos han d’anar signats amb el nom del centre, nivell escolar, nom dels alumnes i del professor/a.
  6. Caldrà penjar-lo a un compte de youtube  videosfilosofics@gmail.com (amb la contransenya donada a classe)  i enviar un missatge amb l’enllaç a olimpiadavideos@gmail.com afegint una adreça de correu electrònic i un telefon de contacte.
  7. El període de presentació és el 9 de desembre . Fase inicial del procés.

Hi ha doncs una part filosòfica de reflexió sobre com respondre amb idees o conceptes a la pregunta que ens formulem : Quina sera la idea de bellesa en un futur ? 

Per això estaria bé pensar la resposta elaborant un petit guió de com donar forma a la resposta . Per exemple si jo considero que la bellesa podrà ser una forma de reivindicar la naturalesa perduda doncs no hi haurà món verd, natura en estat pur , puc pensar que la resposta podria estar enfocada a trobar formes o materials naturals que hagin desaparegut dins un temps o tot el contrari trobar materials artificials que dominin com a substituts dels materials absents i perduts. 
En la fotografia superior aquesta obra d'art és el resultat d'una fusta de cuina per tallar embotits o verdures , una cara pintada sobre aquesta  i una vileda de cuina seca i enganxada tot rebregant-se en la part superior. Si un observa aquests elements per separat només són objectes fusta, grafit, esponja o teixit .. però el resultat és un objecte conceptual que expressa una idea o concepte :  Quin títol podriem donar a aquesta escultura ? 

                                           La  banya del meu pensar  en tu.

Ara es tracta de donar un format tècnic amb l'ús dels videos per això et donem algunes opcions 

 tres tècniques. Es tractaria de que la reflexió adquireixi la forma segons la tècnica més adient al propòsit dels estudiants.
Proposem les següents:
  • Cut Out (Stop Motion): consisteix en fer un vídeo d’objectes en moviment a partir de la realització de múltiples fotografies. Pot ser un collage, un grup de ninots o de figures de plastilina, o de qualsevol tipus d’objecte. D’una imatge a altre s’aconsegueix crear il·lusió de moviment. Existeixen apps per mòbils i tablets que fan tota la feina: amb el mateix programa es fan totes les fotos i es crea el vídeo. La més coneguda és l’app “Stop Motion”, que es troba a la xarxa i és gratuïta.
També és possible utilitzar els programes de vídeo més coneguts com MovieMaker (Windows), o Imovie (Apple).



Podeu veure un exemples de vídeos fets amb aquesta tècnica als enllaços següents:   Exemple 1 de Cut Out ,   Exemple 2 de Cut Out
  • Pixilació (Stop Motion): aplica el mateix principi que l’anterior, però les fotografies es fan a persones o coses que s’han de moure molt lentament foto a foto. Els efectes poden ser molt curiosos.
En aquests enllaços podeu veure uns exemples: Exemple 1 de Pixilació , Exemple 2 de Pixilació
  • Found footage: mitjançant aquesta tècnica es recliquen imatges de gravacions diverses, fent un collage amb fragments. Un exemple conegut és el que fan al programa APM de TV3. Permet superposar escenes, alentir, accelerar vídeos i fragments per aconseguir nous efectes i nous significats. Cal disposar d’un programa d’edició de vídeos i de fragments d’enregistraments. A la web https://archive.org/details/movies hi ha un banc de vídeos lliures de drets que es poden baixar.


En aquests enllaços podeu veure uns exemples:  Exemple 1 de Found footage ,   Exemple 2 de Found footage  ,   Exemple 3 de Found footage 

Els criteris que valorem són presentació ( 5 punts)  elaboració tècnica ( 2 punts)  contingut i resposta elaborada ( 2 punts)  creativitat artística ( 1 punt) . 

Un cop elaborat el video ha de ser penjat en el canal de you toube establert identificant-se amb un nom i cognoms de membres o artistes que ho han elaborat . 

De tots els videos valorarem els millors i seràn presentats a la mostra dins l'Olimpiada filosòfica al més de Febrer. 




sábado, 21 de noviembre de 2015

PARTICIPAR COM AMATEUR DE TEATRE I PROFESSOR DE FILOSOFIA

Una proposta de participar en una obra artística conceptual  amb Caterina Almirall i Daniel Moreno : A partir de la lectura del text de Zizek "Acontecimiento" i el treball d'interpretació posterior . Dissabte dia 28 a les 9 del matí sortida des de l'estació de Sants....



Aquest projecte és un viatge entre un lloc singular i la idea del lloc. És un viatge sense destí, el recorregut d'una distància inexacta. És com voler arribar al Prat del Llobregat en un tren de mitja distància; sense parada al Prat. És un viatge que ens obliga a dubtar de l'existència del Prat. Ens serveix d'excusa per passar per un munt de capítols en els que, reunint referents, històries, anècdotes i fantasmes, el recorregut pren la forma d'un relat. És un viatge en el que no ens interessa arribar al Prat sinó estar de camí. És un viatge que ens fa comprendre que el Prat del Llobregat és a l'est i a l'oest de Barcelona. 



Un viatge a l'Est i l'Oest no és un simple recorregut del punt de sortida al punt de trobada. Potser hi ha quelcom que se situa entre un lloc i una idea. No hi ha clara distància ni aturada més que la que ens pugui permetre situar-nos en l'esdeveniment. 
L'esdeveniment és doncs aquest viatge que redefineix cada moment on ens hem aturat i hem trencat amb el moment que érem i el moment cap on anem. 
Quan agafem el metro sembla que cada parada on ens aturem porta un nom, i estableix una forma identificable amb l'estació de baixada i aquella que ens pot enllaçar amb les altres línies de metro. El Prat no és el Prat, és cada tram pel qual la causalitat ens ha connectat amb cada personatge i cada instant del nostre viatge. De fet ens podríem preguntar: on és el Prat? 




L'esdeveniment és el que el filòsof Slavoj Zizek ens proposa com una aturada dins una ruta que ens permet qüestionar-nos si hi ha successos -esdeveniments- que són situables, constatables per si mateixos o resulta del tot insuficient saber-los i estacionar-nos en aquests. Cada un dels esdeveniments del nostre viatge al Prat sembla que pugui redefinir-nos i redefinir-se ell mateix. No hi ha res que sembli igual però alhora sembla que allò que provoca cada aturada és un moviment, un canvi, que excedeix el que ha motivat la sortida de Barcelona. 

On ens ha portat el camí al Prat? El viatge al Prat ha connectat cada una de les parades que hem fet, o el propi recorregut és pur atzar d'un continuum de moments i instants sense més? Sabíem que anàvem al Prat realment en el moment de la sortida? Tot passa perquè sí?  







Primera aturada 


Viatjant al Prat iniciem un diàleg entre el lloc i espai que ens agradaria trobar, i el que apareix a cada tram que fem. Una primera aturada ens permet revisar aquesta idea de l'esdeveniment com la similitud o semblança entre el que creiem que estem fent a cada aturada, i la fantasia que s'hi recrea. Què és la realitat que ens trobem? Una percepció creada i inventada per cada esdeveniment que vivim i sentim? Un producte dels nostres pensaments? Mai aprenem del tot, perquè en cada una de les parades que hem realitzat , s'escapa el mateix moment com un flux permanent de canvi. Ignorem fantasia creada i realitat percebuda, tot es nebulós com si la boirina en el viatge que fem impedeixi saber si som ja al punt d'arribada o a l'origen de la nostra sortida. Som realment al Prat? 






Segona aturada 


Què fa possible saber on som? Quines són aquestes condicions que han fet possible portar-nos al Prat? El tren en el que hem viatjat? La voluntat de viatjar? L'art que ens fa  els espectadors d'una obra en l'espai de temps d'un dissabte al matí? El vagó que ocupem, els seients on seiem, la mirada per la finestra, el paisatge que observem, les necessitats del nostre gest en el viatjar... Tot això construeix un marc de referència del que som esdeveniment; però també cada una d'aquestes circumstàncies és viatge i és Prat en sí mateix. L'esdeveniment és el que ara estem experimentant, quelcom que ens permet pensar-nos dins el viatge al Prat. De fet podríem fer el mateix sense saber que estem de viatge al Prat, i passaria exactament igual que ha passat avui. Si no sabéssim on anem segurament no trobaríem mai el lloc que busquem i passaríem de llarg un cop i un altre, però no canviaria res. Els esdeveniments permeten que les circumstàncies elaborin i configurin el fet mateix del lloc i espai que habitem. 



Tercera aturada 


El viatge al Prat en tant que esdeveniment possibilita una transformació de nosaltres mateixos.
No hauria de ser el mateix viatjar o no viatjar al lloc, -en el nostre cas el Prat-. Ja a la sortida mateixa de l'estació existeix una possibilitat de canvi... de canvi de nosaltres mateixos. La voluntat d'arribar al Prat ens fa diferenciar el moment del que partim amb el de després. Arribarem al Prat mateix? Passarem de llarg? Existeix realment el Prat?  I si mai s'arriba al  lloc que busquem? Potser no hi ha cap lloc que es digui Prat? I si arribem a un lloc nou totalment desconegut? L'esdeveniment es pot entendre com aquest canvi radical entre la idea que ens fem del Prat, i el que ens trobem com a  realitat del Prat. Com sabem que estem al Prat? Podríem estar en un altre lloc diferent i creure que som al Prat? Potser no serem capaços de poder experimentar el lloc on som i l'espai que tenim al davant. Això exigeix el nostre viatge també com un viatge interior i que ens permet viatjar com una forma d'alliberament del que ens ha condicionat fins ara, oblidant el propi punt inicial i final. 



Quarta  aturada 


En aquest sentit una aturada més ens ha de permetre entendre si el viatge que fem és un pur simulacre. Com a viatgers caminem pels senders que ens han conduït on som ara mateix, però ens identifiquem amb el caminant i amb el camí? Qui som com a viatgers camí al Prat? Si aquest feix de sensacions, de pulsions, de sentiments, de pensaments que ens configuren no fos més que una munió de coses sense cap jo que els identifiqui, aleshores podem mantenir que la nostra relació amb el camí i la ruta al Prat és el que som o el que construïm de nosaltres mateixos? L'esdeveniment és el que ens diem a nosaltres mateixos quan configurem la realitat del viatge i, en conseqüència, del viatger, o bé és quelcom que mai arribarem a copsar?  El Prat és la realitat que sosté el lloc o bé la caminada que ens diem que fem quan diem que viatgem al Prat? El coneixement és una determinada relació que establim amb les coses que ens envolten, però si ens separem per agafar distància del món que vivim i pensem, podem seguir caminant per aquest món desconegut? Què en sabem del desconegut? Davant el món que desfragmenta el que som i ens redueix a un pur procés neuronal desprendre's de la consciència del que necessitem per dir-nos com un jo ens hauria de permetre recuperar-nos directament amb el món. No pensar el camí com una persona que camina sinó com el propi camí que m'hi porta i em condueix sense ser-ne un jo conscient. Les coses no són el que el nostre “jo conscient” pensa que son... Per això l'esdeveniment permet que en la quarta aturada al camí del Prat ens ubiquem en el camí mateix i no en el caminant que som. En l'arbre que creuem, en l'ocellet que escoltem, en la pols del camí, i en definitiva en com interactuem en el nostre caminar cap al Prat. El coneixement és una forma simbòlica de representar-nos dins el món. Som el camí o la ruta mateixa cap al Prat. Per això la filosofia no pot apropiar-se del coneixement com quelcom exclusiu del nostre jo. No hi ha filosofia, hi ha mirades filosòfiques quan contemplem el món.






Cinquena aturada 


Clar si volem seguir el nostre camí després del que hem dit sobre l'esdeveniment hauria de poder conduir-nos dins la història del pensament, la filosofia, a recórrer grans autors com Plató que reinterpretats dissolen la concepció del que resulta aparent i real, del que són les idees que ens fem de les coses com en el camí que en inciar hem pensat i el camí que ens hem trobat tot recorrent. Plató no separa les idees de les seves aparences. Tota idea del camí esdevé temporal i de la mateixa manera que caminem desapareix en el caminar, de la mateixa manera que la construïm pensant-la la desfem en deixar-la enrere. L'esdeveniment té un component d'excepcionalitat, de sorpresa, de bogeria... per això juntament amb Plató, Descartes i Hegel, autors etiquetats com idealistes, permeten entendre que tot esdeveniment quan estem caminant i fent la ruta al Prat no deixa de ser pura fragilitat d'una il·lusió que en sortir ens hem fet, però que no és aparent sinó tan real com la idea fugaç que apareix i desapareix quan m'hi trobo en el camí i en l'arribada al lloc que ara estic. És com si l'esdeveniment d'anar a la recerca del Prat fos un desig de voler arribar a un lloc que sabem que ja ha deixat de ser quan hem arribat. Quan ens hem trobat amb el Prat ho hem fet en cadascuna de les distintes parades del nostre camí, ho hem fet en la idea d'apuntar-nos en el viatge, ho hem fet en la preparació del viatge hores abans, ho hem fet en el procés del propi esdevenir, del propi anar a viatjar, en el camí que ens porta a caminar. Cada aturada inclou l'aturada anterior i a la vegada quan la deixem enrere es desfà i ens permet seguir en la propera aturada que vindrà. Mai sabem si trobarem el Prat al final, doncs hi ha un desig que volem satisfer però que no sabem si quedarà satisfet. Sabem si en el camí de la vida hem trobat a la persona desitjada




Sisena  aturada 


Arribats aquí en aquest punt de trobada potser podem desfer el que hem lligat, quan parlàvem de l'esdeveniment. En alemany “rückgägig machen“ significa desfer quelcom oblidant-ho totalment, o sigui, aconseguir que mai hagi passat. Com podem desfer quelcom esborrant-ho del passat? L'esdeveniment entès així permet saber que creiem el que volem creure i ens neguem allò que no volem veure o experimentar. Per això pensar que alguna cosa ha de ser no vol dir que hi sigui, pensar en quelcom que s'ha de produir no voldrà dir que es doni realment. Per això en comptes de situar-nos en el que fem, en l'acció que ens realitza acabem per pensar-nos en l'externalitat que ens justifica. En el caminar al Prat, el propi caminar reivindicarà el nostre espai públic com persones que caminant desfem allò que en privat fem. Això significaria que hem oblidat el propi camí i ens hem aturat massa en les pròpies petjades del nostre caminar... el que ens situa en una tensió entre animalitat que som i espiritualitat que cerquem. Resolem que perdem aquest bé comú del que som en detriment de la mecanització de tot procés que ens condueix a una persona egòtica i egocèntrica que s'oblida dels altres i s'amaga en les conceptualitzacions dels valors universals. El viatge ha de permetre el retorn a desfer-nos del llastre, de les pedres que hem acumulat dins la nostra motxilla en el caminar propi i oblidar-nos. 





Conclusió


Arribat al final del camí, del viatge al Prat l'esdeveniment que vàrem iniciar ha permès que les coses realment no hagin canviat sinó en la pràctica del caminar, en la mirada, i que la nostra interacció amb allò que hem fet sigui el punt d'inflexió autèntic. En el viatge al Prat hem variat els paràmetres de la forma de viatjar, de mirar, de pensar, de caminar... En un esdeveniment com és el viatge que hem iniciat retornem al principi perquè ara potser ens caminem a nosaltres mateixos diferents, amb les aturades i els seus personatges ja no som els mateixos, la nostra forma de mesurar el que veiem, el que sentim, el que escoltem resulta diferent, perquè no és allò visible que hem pogut fins ara fer en altres viatges o camins sinó allò que no resulta tant evident i clar, invisible, perquè aquest esdeveniment del viatge al Prat sigui alliberador. Com? Si ens pensem com un caminant que es retroba en la seva fragilitat i feblesa en un nou paràmetre  que ens permet redefinir-nos.

El fet és que som aquí, diferents, per saber entendre aquest dissens que ens separa però també ens permet viure el propi procés no per arribar a un punt final sinó per començar un nou punt d'inici a el viatge que tot just ens redefineix.  



jueves, 19 de noviembre de 2015

RESPIRAR ..LLARGA VIDA A LA FILOSOFIA



La filosofia està de festa ... avui és el dia internacional de la FILOSOFIA . Cal Respirar ....  No passa res .El vent bufa ....  Buit.  El buit que s'esdevé ens dóna la possibilitat de respirar una mica millor amb la ment. Això és l'alè que surt del cos..

Meditar és saber respirar ... lentament marcant un pas ...  Si observem com el vent bufa podem adonar-nos que condueix on vol , mai podem saber on va i d'on ve....  Aquest vent porta la veu de molts i moltes per tot arreu...  El vent produeix un efecte benèfic davant el mar, o a la muntanya ... Qui no ha sentit mai el vent com una abraçada amable i dolça que l'afalaga i el somergeix en un estat de pau i benestar...


                                             Banderes en forma de carpes a Kyoto. Lous Dumoulin


El vent la cara al vent , cantava en Raimon ... O  "vientos del pueblo ..." ....

miércoles, 18 de noviembre de 2015

MIS PSICÓPATAS FAVORITOS


Dicen que la amistad se consigue con la paciencia, la buena voluntad , la tolerancia , pero yo no creo que sea así. Cicerón tiene uno de los tratados sobre la amistad que ejemplifica mejor que es eso de la amistad.
Llegando a los finales que la vida nos sorprenderá nos encontramos con el ojo que nos mira fijamente para descubrirnos las sombras que siempre hemos tenido con nosotros mimos. Hay algo que nos dicta que la verdad por existir sólo pasa por reconocernos tal como somos. Si la exigencia de lo que pretendemos ser no coincide con lo que somos alguna cosa ha ocasionado esa distancia entre vivirnos y idearnos en nuestro vivir.
Nadie es perfecto por eso si el ojo que mira es alegre, sincero, amable, tierno, objetivo, puede que reconozcamos en él algo más de aquello que no queremos ser y estamos aprendiendo a encontrar. ! Y cómo nos salva el cariñoso abrazo de una palabra que te diga estas bien ,  y como te salva la sonrisa de una persona que te habla con amor y cariño, y como te hace revivir la mirada amable de una desconocida que te mira como si fueras un simple ser humano, y como te salva la propia pisada que te dices cada día adelante adelante !!!

La amistad es un camino lleno de atajos, de sombras , de luces, de encuentros y desencuentros, de desaceres y silencios, de risas y llantos, de abandonos y posibilidades. No es como un árbol que crece con el agua de la lluvia, ni una montaña que subes acompañado de la mano que te estira para que alcances la cima cuando tu aliento te falla. La amistad no es un tesoro ni un billete de ida y vuelta, ni una prisa por hablar tu antes que el otro, ...

Hoy queda lejos lo que Aristóteles decía sobre la amistad . Si para Ciceron la amistad es la relación con la verdad de uno y la empatía con el otro, Aristóteles hablará de la vida buena , del vínculo entre uno mismo y la comunidad. ¿Qué es eso de tener amigos ?

Cuando el desierto está lleno de arena no sabemos ver la inmensidad de lo que almacena. La vida llena de idas y venidas acoge en cada momento sorpresas. Tratamos de hablar con los que están más cercanos a nosotros .. sean psicópatas o sociopatas o redciopatas o ... Los favoritos para mis se llaman amigos y amigas, compañeros y compañeras, desconocidos y desconocidas, lejanos o cercanos, solitarios o acompañados, .. Cuando caminamos en las calles que nos conducen cada día por caminos hacia donde sea encontramos muchos de ellos. Se llaman libros de bolsillo como el de M. Proust que llevó conmigo, o árboles como la higuera que cruzo cada mañana, o el hombre de la bicicleta que cruzo cada día en la semioscuridad de la calle, o la chica que sube en la parada de Gracia , o ...

Mis psicópatas favoritos los encuentro a las ocho entre risas y tristezas, entre dormidos y despiertos.. les digo con alegría buenos días , buenos días sonríe Helena , hoy estas triste Lucía , ¿qué te pasó ayer Pol ?  Me río con ellos , hablamos del vacío, de la vida , de la existencia..de eso de tener amigos , de aprender a vivir con uno mismo , con lo que somos y con lo que tenemos.. Greta se maquilla y Elisa se lisa el pelo , ..giro y bailo en mi clase , entro en el gran escenario cada día ..tiene forma de U para que del gesto nazca una voltereta mortal .. lucho contra yo mismo, contra mis miedos y con ellos, mis psicópatas favoritos , encuentro cada día que la amistad es una gran gasolina para el alma, para la moto que sueño tener un día, para la escapada a la luna que una noche voy a realizar para siempre, o la simple mirada de una madre con su hija al llevarla a la escuela ...

Mis psicópatas favoritos no visten de seda, ni tienen más nombre que el que ellos se pronuncian ..entienden de amigos, de amistad, de grises y azafranes, de humos y nieblas, ... saben que alguien un día colgó en su columna la frase que se dijo , el vació que nos llevó a hablar de la vida, de su tiempo que es más suyo que mio ..

Mis psicópatas favoritos cada día los pienso luego viene la noche , la que me deja intranquilo , la que me aprisiona, y me despierta a altas horas de la madrugada, la que me pienso una y otra vez entre tantos caminos , la que se inquieta con la fría sábana , la que se abandona a olvidarse de todo y de nada... Mis psicópatas me esperan ya amaneció , viene la madrugada y caminando de nuevo me encuentro con cada paso , olor de pan recién hecho, de pisadas lejanas, de pobres durmiendo en la iglesia que cruzo, de trasnochadores que todavía no fueron a dormir , de nuevo.


PUBLICIDAD GRATUITA